“És com si la vida s’hagués desdoblat”

En Roc Herms treballant dins del món virtual de Play Station.
En Roc Herms treballant dins del món virtual de Play Station.

Roc Herm és un jove artista que va començar la seva trajectòria professional amb el món de la publicitat. Va aconseguir combinar la seva passió de la fotografia amb els seus hobbies: els jocs de rol i les vides virtuals. El resultat és més que sorprenent: Home, amb el que va editar el seu fotollibre. Un treball fotogràfic que documenta tot allò que esdevé dins del món virtual de Play Station Home. Ens hem reunit amb ell per a que ens expliqui els seus projectes i ens aclareixi les idees preconcebudes que tenim versus els mons virtuals.

Per Blanca Utrillas, Carlos Gil-Vernet i Duna Vallés

Explica’ns una mica la teva trajectòria, d’on surts?

Posarem l’exemple de la meva adolescència, vaig créixer amb la Game Boy, amb la Super Nintendo, després vam començar a jugar a jocs de rol a lo millor va ser com, bé com les primeres immersions en realitats paral·leles a través de la imaginació, a través dels videojocs o a través també de la lectura. Vaig estudiar Multimèdia a la UPC de Terrassa, després vaig veure que m’agradava més el disseny que la programació i me’n vaig anar cap a Gràfica Publicitària a Elisava, i d’allà vaig anar a parar en una agència de publicitat, DDB a Barcelona, com a director d’art. Hi vaig estar un parell d’anys… En aquella època em va començar a interessar la fotografia, em va caure, com a tots, una càmera digital a les mans i vaig descobrir que era una bona eina que m’acompanyarà durant els viatges. Vull dir que la foto la vaig descobrir a través del caminar o alguna cosa similar a street photography, d’anar sense cap idea com premeditada i fotografiar una miqueta el que veia. El món de la publicitat em va saturar, o em va superar, vaig haver de buscar una sortida, quan estava a l’agència ja feia les fotos de les campanyes que no tenien pressupost, o de les maquetes… Aleshores al sortir em vaig posar com a freelance i a nivell de feina he estat treballant amb agències, o sigui la part comercial seria la publicitat, i això em donava temps i recursos per poder fer projectes personals que al final, mica en mica, s’han anat encaminant cap al lloc d’on provenia, que són la xarxa, l’Internet i la tecnologia.

Ens has explicat ara que durant la teva adolescència havien jugat un paper important. En quin moment descobreixes que els jocs de rol poden condicionar la teva producció com a fotògraf?

Més que els jocs de rol, és el moment en que te n’adones que tant en un videojoc, avui en dia que passem 7,2 hores davant d’una pantalla, i que quan estem davant de la pantalla crec que l’activitat succeeix dins de la màquina, o ens estem socialitzant a Facebook, o treballant amb el Photoshop, o enviant un mail, o consumeixo cultura, o jugo… Vull dir, crec que part de la nostra vida ja succeeix dins de l’ordenador. Aleshores, com que aquí dins hi ha vida, crec que és un entorn en el que hi han històries a explicar, coses a documentar… i que a través de la imatge puc intentar afrontar-les i, no només investigar, sinó intentar explicar a un tercer coses que jo pugui veure aquí dintre, o aprendre a través d’aquesta feina.

Doncs més que els jocs de rol, no sé si ho vincularia tant als jocs de rol sinó al fet de que succeeixen coses dins de l’ordenador, quan hi estem davant, i que tota aquesta activitat pot ser documentada, pot ser treballada.

Aquesta segona vida virtual, no?

Si, que em sembla que és com si la vida s’hagués desdoblat. Si fins fa poc només teníem la opció de viure lo físic, i doncs anaves a un bar, o a la muntanya… en el moment en el que apareixen els ordenadors i que comences a relacionar i que comences a reballar, es com si aparegués un món digital o un món virtual en el que hi passem bona part de la nostre vida, i es un entorn digital en el que succeeixen coses tant reals com a lo físic.

Tu ets fotògraf, no obstant, el teu alter ego virtual es considera fotoperiodista, per què?

Aquí al cap i a la fi es una qüestió de lèxic. També depèn del projecte, a lo millor hi han projectes que hi ha un enfocament fotoperiodístic, el treball de Home ho és en el sentit de que en molts casos acaben sent entrevistes. De la mateixa manera que m’esteu entrevistant vosaltres ara, si estiguéssim a Home, estaríem tenint aquesta mateixa conversa. L’únic que jo no tindria la càmera aquí al costat, i en lloc de gravar-ho amb un iPhone, faria una foto a cada una de les frases que hi han a la conversa. No deixa de ser una entrevista, però en comptes de gravar l’àudio graves la imatge amb el component afegit de que aquesta imatge conté les paraules, allà no les escoltes sinó que les estàs veient.

Pots combinar bé aquets dos mons? Creus que es retroalimenten?

Si, i crec que ens hem d’adonar de que a lo millor els habitants de Home o els personatges que van a la Campus Party son els usuaris més extrems o la gent que hi te un vincle molt més fort. Però crec que avui en dia fins el meu pare o la meva mare, vosaltres mateixos… Ens passem moltes hores davant de l’ordenador i que moltes relacions succeeixen a les xarxes socials, que la cultura ja no la reps movent fulls de paper, si no que pots utilitzar un diari digital. És com en el disseny, els tipògrafs abans havien d’utilitzar unes peces de ferro, tacar-les amb tinta… Era una activitat totalment física. Avui en dia aquella mateixa acció es realitza digitalment, s’ha virtualitzat la feina, s’ha virtualitzat la música, les relacions, els diners… Estem com patint un procés de virtualització de molts aspectes de la nostra vida. Aleshores si que es compagina.

Aleshores no és que aquesta vida virtual pugui arribar a superar la realitat, sinó que realment està englobada dins d’aquesta realitat?

Crec que esta englobada dins d’aquesta realitat, aleshores el que sí que succeeix es que en funció de l’entorn on poden passar coses, en poden passar unes o d’altres. Aquí a lo físic doncs jo sempre tindré la mateixa representació i no puc volar perquè les lleis de la gravetat no m’ho permeten, a lo millor en un món virtual s’ha pogut programar aquell entorn de tal forma, doncs que els arbres no tinguin aquesta aparença, i que les lleis de la gravetat siguin unes altres… Jo crec que són tant reals una com l’altre, l’únic que cada un de tots els entorns et pot oferir coses que a lo millor un o l’altre no et pot oferir.

Hi han guerres al món virtual?

Hi han unes guerres de la hostia. Hi ha un món que es diu I-FON LINE en el que et plantegen un univers en el qual hi han aliances entre jugadors de tot tipus.

Comences en un planeta, neixes allà i comences a generar recursos, a desenvolupar tecnologia, després a construir naus… Però, per construir aquesta nau, has estat dues setmanes intentant recol·lectar un recurs X i un cop tens construïda una flota de naus, et trobes amb que hi han milers de jugadors. I alguns d’ells s’han ajuntat en un grup, parlen per foros interns del joc o s’envien mails, i decideixen, per exemple, que d’aquí una setmana atacaràn una comunitat concreta per treure’ls-hi un planeta determinat que tenen perquè els abasteix d’un material concret molt valuós… En aquest sentit hi han hagut guerres bastant importants. Perquè si per construir una nau has hagut d’esperar un temps perquè has hagut de aconseguir el material i després l’has hagut de construir, aquest procés acaba estant vinculat a diners reals. I hi han batalles en las que es destrueixen naus valorades en milers de dòlars o de lliures… Hi han aliances, hi ha política, hi ha estratègia… Sobre live or line hi han diversos articles bastant bons.

Que entens per món físic i món virtual?

Crec que tendim a separar quan parlem el món virtual del món real, i em sembla que ja és moment d’adorar-nos que tan real és l’un com l’altre. La diferència és que el món físic està basat en àtoms i el món digital en zeros i uns. Tot i que crec que tant en un banda com en l’altra es poden viure sensacions en primera persona molt intenses. Per exemple, jugant a molt videojocs et pots arribar a posar nerviós, i si et poses nerviós això és alguna cosa real. En el sentit que t’està afectant al teu organisme. Això referit a un nivell bàsic. En canvi, a nivell de relacions, penso que parlant per un xat pots començar a parlar amb una persona i aquesta et pot caure bé i després et pots acabar enamorant, per exemple. De vegades aquestes experiències acaben transcendint a lo físic, però em sembla que mentre està passant a nivell virtual o digital les sensacions que es treuen d’allà son igual de reals que les es treuen de lo físic. Potser la formalització d’aquestes sensacions és diferent, però a nivell d’intensitat i de validesa, penso que son igual de reals tant les unes com les altres.

Aleshores, et pots arribar a oblidar del món físic?

Igual que quan et llegeixes una novel·la. Pots estar tan concentrat que arribes a viure el món que t’està relatant l’escriptor. Crec que si.

De vegades tendim a posicionar nos als extrems i veiem sobre tots les pors que tot plegat genera. D’altra banda, hi haurà gent que ho farà servir per escapar-se del seu dia a dia, en molts casos és així. Segur que hi ha gent que està insatisfeta amb les relacions amb els col·legues que te al seu poble, o que te un feina de merda, etc. i a lo millor dins del món digital ha trobat un grup de gent amb els que t’hi entens, i allà a dins pots disfrutar més que en el món físic.

Com podries defensar que el teu treball pugui estar dins del cercles de l’art?

Definir un cercle artístic és complicat. La feina que faig jo està més aprop de l’antropologia. Intentar entendre, documentar certs col·lectius de gent viuen part de la seva vida en un entorn que és nou. Estem a la pre-història de la tecnologia. 
A través de la meva feina aconsegueixo fer un registre del que passa en uns anys serà interessant per poder veure la història, i saber en els primers mons que vam viure què és el que fèiem. 

A vegades comparo la meva feina amb un fotògraf americà, que va estar documentant les últimes tribus indígenes a Estats Units, abans de que el massacressin a tots. La feina que va fer aquest home ara ens serveix per entendre i saber com vivien i que els hi va succeir. Independentment que pugui entrar dins del món de l’art o no, crec que pot ser rellevant en aquest sentit.

Un cop es va eliminar el món virtual Play Station, va deixar rastre?

Queda rastre des del rastre que ha deixat els habitants d’aquest entorn que durant el procés feien fotos de les seves festes i moments. No sé si és un rastre que tingui una finalitat més d’anàlisi d’aquella societat. A partir del material que han generat es poden treure conclusions i es pot estudiar.

Hi ha un altre cas molt clar que es diu Geocities, va sorgir abans de Facebook MySpace..Va ser la primera pàgina web que oferia als usuaris l’opció de construir-se la seva casa, amb el nom, el contacte.. com una pàgina personal. 
Va passar el mateix que Home, quan va aparèixer MySpace i Facebook model que oferien molta més llibertat i la gent va emigrar en aquest altre entorn, doncs allà hi havia hagut una ciutat i les persones van emigrar cap a un altre lloc. Això era de Yahoo, en el moment que no li donava beneficis, van agafar tot allò i ho van llençar a la brossa. 

Hi ha unes persones que han aconseguit rescatar tots aquests documents que van llençar i estan fent com una arqueologia digital d’intentar recuperar, per veure com els principis d’Internet doncs la gent tenia les seves cases, pàgines web..

Ara mateix queda més rastre perquè hi ha Youtube i Flickr on es poden penjar els moments que han succeït allà. A Geocities aquella informació no hi era enlloc i va quedar soterrat. 

Quan tanqui Home, les amistats que es fan aquí dins te les endús a un altre banda, a Facebook, amb els e-mail.

Quines són les plataformes (galeries, museus…) que utilitzes per a difondre el teu treball?

La primordial és Internet, la més democràtica, qualssevol persona pot arribar-hi i pot consumir-ho, és un mitjà bastant lliure. 

L’altre eina són els llibres o format imprès, del qual cada cop compleix menys la seva funció comunicativa, en el sentit que és alguna cosa física que té un cost i les persones no tenen els calers o no es poden gastar X euros en un llibre. 

Amb la manera que aconsegueixo arribar més directament al públic són les xerrades, com les presentacions. És molt més didàctic. 

Cada materialització té les seves avantatges i els seus inconvenients, el llibre et porta a que tinguis un procés més pausat, a internet llegim més en diagonal, per exemple. Quan tenim un llibre, la relació amb l’objecte és una altre, i té un altre ritme, i té una vida bastant llarga i no té perquè ser consumit en aquest moment. De llibres n’he imprès mil i n’he venut seixanta. 

Sóc conscient que la feina que faig dins del mercat de l’art, ara mateix, no té cabuda. Quan dic mercat de l’art em refereixo al món de les galeries que acaben fent peces per al menjador de casa de gent que té diners o has sigut reconegut per allò estètic, o se t’ha reconegut a base de museus i has fet un pensament prou rellevant per a que et vinguin a buscar només pel nom. 

Ara mateix, algú que tingui diners no li atrau alguna cosa amb estètica de videojoc, no ho tolera. Per començar perquè és un lloc en el que no han viscut mai, el seu cervell no està acostumat a veure imatges digitals d’aquest tipus, sinó que estan acostumats a veure arbres..

Si no venc obra ara mateix doncs mira.. tan de bo. Però m’interessa més que em vinguin a buscar per les reflexions que hi ha darrere, no tan per l’estètica sinó per estar fent una feina que està parlant de situacions actuals a nivell sociològic. 

He tingut la sort de que Joan Fontcuberta entén, li agrada i hi creu bastant amb el que faig. El veig com un pensador, que de fet és el que m’interessa quan parlem de l’art, m’interessa alguna cosa que faci pensar més que alegri la vista. Prefereixo alguna cosa que et faci ballar el cap que no quelcom que sigui purament estètic. Joan ha sigut qui m’ha fet de comissari.. i de mica en mica. No es com els futbolistes que la petas en vint anys i als vint-i-set ja estàs fet caldo, sinó que a mesura que vas creixent i vas rebent imputs, crees una trajectòria a molt llarg termini.

En quin món t’agradaria viure?

De fet, una de les opcions de la virtualitat és que et permet inventar-te’ls. Segueixen estant sotmesos al sistema econòmic que tenim aquí, al capitalisme, i darrere hi ha un cooperació que ha de treure uns beneficis.

M’agradaria viure en un món en què la gent pogués dedicar-se allò que li vingui de gust fer, sense patir per tenir un llit i un sostre i un plat a taula, i no haver d’estar fent feines que personalment no els hi aporta res i tampoc els motiva, només per aconseguir diners a final de mes. Acabes anant cap a un cantó en el que treballes per comprar-te coses que no necessites i fas que la màquina segueixi girant. Potser encara és d’hora, en el sentit que, encara no hem arribat aquell punt en el que algun dia aconseguíssim mecanitzar-ho tot. De fet ja estem entrant en un punt en que s’estan mecanitzant moltes feines que abans requerien èssers humans i ara els estan fent les màquines, i si tu poguessis dedicar-te a fer el que vulguis i tenir suficients recursos com per viure seria interessant, sempre que hi hagués una bona educació. 

Aleshores que tingui una forma o altre, no ho sé..

T’agradaria poder desplaçar el mon virtual al món físic?

És físicament impossible. És millor a la inversa, allò físic i nostre, portar-ho cap a la virtualitat. 

Al final nosaltres som un cervell que té cinc sentits, vista, tacte, olfacte… Són com perifèrics que recol·lecten informació de l’entorn en el que estàs habitant i que et posen com en context. Quan tu toques alguna cosa hi ha una impulsos elèctrics que arriben al teu cervell i produeixen aquesta sensació, però al final tot acaba passant aquí al teu cervell. De fet el cervell és l’únic òrgan que encara no sabem com funciona, no sabem com emmagatzema la informació. Comencem a saber quines zones hi ha, a la zona de la vista, a la zona de l’olfacte i de manera molt basta s’estan començant a fer experiments, estimulant certes zones per fer-te sentir certes sensacions. 

Cada cop estem anant cap a una integració molt forta, en el sentit que quan aconseguim entendre com funciona el cervell i com els sentits recol·lecten i envien, potser serem capaços de generar-la digitalment i xutar-la directament al nostre cervell. Que puguis estar a Playtation Home, per exemple, i que hi siguis en tots els sentits. Ara mateix només hi pots estar amb el de la vista i l’oïda, els altres no hi són. Encara no pots controlar el moviment del personatge, ho has de fer a través d’un comandament. No hem aconseguit encara reproduir com el vent mou les fulles. Aconseguir entendre com funciona el món físic i reproduir-lo digitalment. Una pel·lícula de referència, Matrix. 

S’estan fent coses molt fortes, si fa cent anys t’haguessin dit que avui faries moltes coses t’haguessin dit que estàs “tronat”, però quan veus la tendència que porten les coses, potser pots deixar de pensar des de la individualitat i des de l’avui. Que també potser, que d’aquí deu anys tots tirem bombes nuclears i ens anem tots a la merda. Però potser cada cop estem anant més cap endins, algun dia potser pots estar realment dins i viure en un món de Far West o ser un caça recompenses, o ser un llimac. 

Però, no sé si aconseguirem treure’ns de sobre el sistema en el que vivim, capitalista. Que potser en el món que tu vulguis viure, serà de “nosequi” i et farà pagar per fer “nosequantos”. El sistema aquest molaria canviar-lo d’alguna manera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s