Una cultura de pel·lícula

Per Berta Vila, Marc Gómez, Arnau Brell i Ariadna E. Batllori.

Equip de No Dust Films: Enric Escofet, Cèlia Vila, Marc Soler i Eduard Valls
Equip de No Dust Films: Enric Escofet, Cèlia Vila, Marc Soler i Eduard Valls

Entrevista a Cèlia Vila, membre de No Dust Films, col·lectiu que treballa en la creació de peces audiovisuals de caire crític i social.
 4 de Març de 2015, Barcelona.

És sabut que ens trobem immersos en una situació de crisi econòmica que afecta a tots els àmbits de la societat actual; la cultura, ha estat un dels més repercutits, ja que s’han retallat molts pressupostos i conseqüentment han caigut vàries subvencions. L’estat prefereix invertir en una cultura elitista i deixa en mans d’empreses privades grans projectes culturals que acaben gestionant-se segons la lògica del mercat i no de la cultura. L’establiment de la idea d’una economia dominada per l’especulació financera i el moviment de flux del capital, fa que la cultura en quedi esclavitzada i ara mateix sembla que està en una escala impossible, ni puja ni baixa.

En aquesta era de crisi, els models de producció tradicionals perden encara més força i dins l’àmbit audiovisual es veu clarament, ja que la no regulació de les megacorporacions informacionals es tradueix en la desaparició de la producció cultural tradicional pròpia de cada territori, i tot això és degut a la monopolització en la gestió dels projectes.

El gran desenvolupament tecnològic també afecta de ple al món audiovisual. Aquest s’ha vist molt alterat degut als nous mitjans de comunicació que juguen un paper determinant en la imposició de determinats models. La informació circula a tota hora sense barreres, però no sense filtres, la manipulació i la censura estan a l’ordre del dia. Sobretot quan no es disposa dels mitjans necessaris per a fer-se un lloc entre les grans productores.

La saturació d’imatges es viu diàriament i hi ha una gran dificultat per a què la gent pugui seure i veure una peça audiovisual intel·lectualment informativa que duri més de 30 segons sense canviar de canal. La caducitat de les notícies és quasi automàtica, i aquestes no són conscienciadores ja que no produeixen cap mena d’estímul o sentiment profund en els espectadors. A més a més, l’alteració de les imatges que rebem és abusiva, quin tant per cent del contingut de la informació que consumim ha estat pervertida?

És per això que cal trobar maneres alternatives que permetin la producció, distribució i el consum de peces audiovisuals.

Entrevistem a Cèlia Vila, membre de No Dust Films, un grup de joves que al finalitzar els seus estudis de Comunicació Audiovisual s’han unit i han creat un col·lectiu que treballa en la creació de peces audiovisuals de caire crític i social. Afirmen que el documental és una bona eina de conscienciació i difusió directa a la societat que permet donar a conèixer problemàtiques existents que queden submergides darrera tota l’actualitat. A través de la seva experiència personal a l’hora de desenvolupar Les Costures de la Pell, un documental que explora i denuncia la problemàtica del sector tèxtil al sud de l’Índia, ens explica com han afrontat la realitat de la situació de la cultura i quines vies alternatives han utilitzat per a tal de produir, finançar i distribuir el seu primer documental.

Tenint en compte que Les Costures de la Pell és el vostre primer projecte audiovisual com a grup consolidat, quines han estat les principals dificultats amb les que us heu topat?

Aquest és un projecte que ha tirat endavant a base de ganes i il·lusió, sense cap recolzament ni tècnic ni econòmic al darrere.

Com que, malauradament, en aquest món és gairebé impossible engegar qualsevol cosa sense diners, nosaltres vam decidir assumir una inversió inicial a mode particular per tal que fos possible abordar l’objectiu de denunciar la situació del sector tèxtil a l’Índia amb una peça audiovisual. Per aquest mateix motiu, vam haver de reduir el pressupost del documental a uns mínims, uns mínims tan mínims que cobririen només la inversió del material i dels vols. Cap dels membres de l’equip ha rebut una retribució econòmica per la seva feina.

Val a dir, que degut a la imparable revolució tecnològica, l’accés a disposar de material audiovisual de caire semi-professional s’ha vist molt facilitat, hi ha càmeres senzilles que ofereixen una molt bona qualitat i que són força assequibles.

Què penseu sobre les diferents vies de finançament públiques actuals per projectes audiovisuals a les quals vosaltres podeu accedir?

És veritat que el mercat audiovisual està creixent exponencialment, però no perquè les formes de finançament s’hagin ampliat, si no perquè el material audiovisual i els programes d’edició han adoptat una forma molt més accessible a tothom.

Per contra, l’Estat no ha vist prioritàriament necessari invertir en cultura i el sistema de subvencions públiques destinat a projectes com Les costures de la pell ha quedat molt reduït. En 5 anys a Catalunya la reducció de la inversió en cultura s’ha reduït més d’un 75%, de manera que els projectes cinematogràfics avui dia només son assolibles per grans corporacions que únicament financen els projectes que els interessen econòmica o políticament.

Per altra banda, les petites productores que invertien en projectes com aquest poc a poc estan desapareixent una a una per qüestions de rendibilitat econòmica, deixant cada vegada més lliure el monopoli de les grans productores que tenen el control del mercat audiovisual.

I que passa amb les vies de finançament privades?

Pel que fa a trobar finançament privat o coproduccions televisives, és molt difícil fer- ho si encara no t’has “fet un nom” en aquest sector. A més a més, és difícil trobar qui inverteixi en res que no tingui una contrapartida econòmica o com a mínim publicitària, i a l’hora d’escollir temàtiques, prefereixen invertir en una ficció que ofereixi entreteniment i espectacle que no pas un tema delicat on es deixi en evidència grans multinacionals poderoses.

Encara hi ha iniciatives, com el DOCSbarcelona o el Miniput, que ofereixen jornades dedicades a projectes en desenvolupament per tal d’oferir un seguiment i una ajuda a l’hora de trobar finançament.

A la vostra web apareix que part del finançament del projecte el vau aconseguir a través de la plataforma de microfinançament Verkami, va ser la primera opció per la que us veu decantar?



En el nostre cas sí. Ens semblava urgent començar el documental i no volíem precipitar-nos buscant finançament per no córrer el risc d’haver de limitar la nostra creativitat sota demanda. Cada vegada més, la cultura s’està concentrant en menys mans, reduint així l’espai cultural i privatitzant el consum. Es tracta d’una cultura selectiva, on no tots els projectes hi tenen cabuda, així que vam decidir tirar endavant el projecte a compte propi i després intentar recuperar la inversió amb una acció de microfinançament, ja que es presenta com un model interessant en la línia de la producció comuna de riquesa i coneixement cultural. Creiem que plataformes com Verkami són de gran ajuda per tirar endavant projectes culturals que no entren dins les formes tradicionals de finançament. Per exemple, la iniciativa del Cso Can Vies per reconstruir el centre dedicat al barri va recaptar més de 50.000 euros a través d’aquesta plataforma.

Quines són les plataformes de difusió del vostre Documental?

És cert que hem hagut de fer un gran esforç a nivell de comunicació perquè tampoc hem comptat amb recolzament a l’hora de promocionar el documental. Sort de les relacions que hem anat teixint amb col·lectius com Setem o Campanya Roba Neta i de les xarxes socials, que són accessibles per a tothom i a la llarga, el més eficaç i immediat. Hem intentat tenir un flux continu de creació de contingut a la web i així mantenir viva la comunitat que ens segueix.

Tot i així, hem treballat per aparèixer en diaris i revistes catalanes, així com a diferents programes de ràdio a nivell estatal, per tal de superar la barrera dels coneguts dels coneguts.

 Hem emprès aquesta feina amb naturalitat, compartint l’experiència del rodatge i intentant transmetre els mateixos valors que les treballadores ens van transmetre a nosaltres i que ara pretenem seguir difonent amb el documental.

Quina seria la via per a que Les costures de la pell s’emetés a la televisió?

La forma més idònia seria aconseguir una coproducció amb una cadena televisiva. Però, la televisió s’ha convertit en una arma d’entreteniment i d’espectacle. Les grans empreses audiovisuals pensen en termes comercials en lloc de culturals, i és per això que tot el que té un transfons crític i social gairebé no té cabuda en aquest mercat. Tenir èxit a festivals internacionals o a internet ens donaria visibilitat, renom i potser ens ajudaria a despertar més interès per part de televisions.

Tots els membres del col·lectiu, heu estudiat Comunicació Audiovisual a la UAB. Creieu que això us ha beneficiat o perjudicat a l’hora de trobar facilitats per a la subvenció producció i difusió del documental? Creieu que estar vinculats a entitats privades, com ara l’Escac, ofereix més oportunitats?

Penso que a l’hora de buscar finançament tots ho tenim igual de difícil. Si que és cert que el món del cinema és un món molt tancat, on tot funciona a base de contactes i coneguts. És veritat que el conjunt del professorat de l’Escac té força renom i per tant fa que l’escola sigui més coneguda. A més a més, hi ha molts professors que compten amb els alumnes per a projectes propis, però això també pot passar a les escoles publiques.

Al final és qüestió de conèixer a la persona indicada i tenir un bon currículum, es valora més que hagis estudiat en una escola especialitzada íntegrament en cinema que no en una universitat pública comunicació audiovisual. Tot i així, penso que se segueix valorant més l’experiència laboral que cap altra cosa.

Què proposeu fer per tal d’ampliar l’accés i democratitzar la cultura?

Les costures de la pell compta amb una llicència De Creative Commons, que suposa l’alliberament del producte en qüestió per a que tothom pugui veure’l, descarregar-se’l i/ o modificar-lo sempre que no sigui amb ànim de lucre. A Nodustfilms rebutgem la mercantilització de la cultura. Entenem que aquesta no pot ser monopolitzada ni per l’estat ni per interessos econòmics privats. Apostem per la lliure circulació i la socialització del coneixement, que ha de ser d’ús públic. En un context en què les estructures ofeguen la cultura i en limiten la creativitat, creiem convenient explorar noves fórmules de producció i finançament. CC doncs no representa només un contracte sinó una nova forma d’entendre la cultura, això genera el replantejament de les sòlides bases de la distribució i la gestió cultural. Actualment tot i disposar de la llicència de Creative Commons no podem distribuir ni emetre el documental fins que no hagi finalitzat el cicle de festivals als que el volem presentar, ja que un dels requisits de la majoria d’aquests és que la peça no hagi estat estrenada ni explotada comercialment. Un cop presentat el Documental als festivals ja estarà disponible per a tothom.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s