I ara què? La realitat del món post-universitari

Per Celeste Marí i Blanca Utrillas

Celeste Marí, Núria Gómez i Borja Pastori durant l’entrevista al Hall del MACBA
Celeste Marí, Núria Gómez i Borja Pastori durant l’entrevista al Hall del MACBA

Ens hem reunit amb la Núria Gómez i en Borja Pastori per parlar sobre què ens podrem trobar un cop finalitzats els estudis els alumnes d’art, com també ens agradaria molt conèixer les seves experiències personals i trajectòries, les seves opinions sobre com estan funcionant actualment certes sortides a nivell institucional i privat, i com ells perceben la situació actual. Ens hem reunit a l’Atrium del MACBA, museu de prestigi dins el món de l’art contemporani actual a Barcelona.

La Núria Gómez és exestudiant de grau de l’Escola Massana, prèviament va estudiar un cicle formatiu d’audiovisuals i actualment està fent un màster en estudis de cinema i audiovisual. Tanmateix, compagina aquests estudis amb la seva feina de productora d’edicions limitades.

En Borja Pastori va estudiar un Cicle Formatiu Superior d’arts aplicades al mur a l’escola Llotja, actualment està fent un màster online de disseny i creació de videojocs i també ara està exposant una obra pròpia a La Capella, dins de l’exposició Triple Mortal.

Estant aquí al MACBA, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, espai on, a priori, tots els estudiants d’art voldrien exposar, que els hi diríeu sobre aquest espai? que en penseu? us agradaria exposar aquí o treballar-hi?

Borja: Bé, tens mes visibilitat que en un altre lloc, això està clar.

Núria: Jo penso que com a plataforma de visibilitat i difusió pot funcionar, però personalment hauria de veure molt bé en quin projecte i en quines línies treballaria. Jo amb el MACBA tinc certa reticència, de vegades. Crec que hi ha poques línies d’observació d’allò que està passant a la vora. Té a veure molt amb allò que ja està consolidat o amb allò que es ven, que dona projecció, i en aquest sentit es una mica “marquetiniano”.

Tenint en compte que tots dos sou estudiants d’art, quan vau decidir escollir aquests estudis de caire creatiu? que us van dir els vostres pares i amics? com ho sentiu, treballant des de el camp de l’art?

B: A mi això no em va passar, vaig tenir recolzament ja que el meu pare i el meu avi van estudiar Belles arts. En general hi ha aquesta idea de que estàs malgastant el temps i que no et podràs guanyar la vida. Et solen dir: si, fes això, però millor sigues fontaner, per exemple. De fet fa poc llegia que de les carreres d’humanitats, Belles arts, és de les que té més sortides. Avui en dia tot el que es humanitats no es respecta gaire, es com si hi hagués un interès molt fort per fer coses més productives en el sentit econòmic, que per estudis d’aquest tipus. Crec que és una cosa molt d’aquest país el fet de que no se li doni gaire valor a aquestes coses.

N: És veritat que no se li’n dona, es nota perquè no hi ha cultura de compra d’art. Per exemple de vegades vas a fires, llocs on hi ha peces súper econòmiques, sobretot en el mercat dels múltiples, que és el que conec més, i hi ha preus de 10 euros, trobes postals, làmines, i veus que la gent no està sensibilitzada. Jo vaig estudiar audiovisuals, un cicle formatiu tècnic, aleshores vaig decidir fer la carrera quan ja era més gran, no ho vaig fer de cop, vaig entrar amb 23 anys a l’escola Massana. Vaig entrar perquè considerava que em faltava aquesta mirada humanista, tenia la tècnica molt assumida però després em faltava veu, o algun motiu d’estudi, o fins i tot un coneixement global. Per això ho vaig fer, i els meus pares em van ajudar, sobretot a nivell econòmic, perquè estudiar art és car. D’altra banda sempre hi ha una mena de barrera entre els pares i tu, perquè no saben ben bé el que estàs fent. Amb els meus amics també em passa de vegades que en tema de conversa costa empatitzar perquè la gent no esta acostumada a parlar o llegir d’art en general.

B: Hi ha com un cert tabú.

N: I d’això en té part de culpa l’art contemporani amb tot aquest refredament i càrrega de memòria, com de de matèria gris. És a dir, has d’estar com molt preparat per entendre això, i cada vegada ho allunya més. En aquest sentit s’ha de fer pedagogia d’apropament. I per exemple, una cosa de la que parlàvem abans, el MACBA es un centre d’art contemporani que està inscrit a un context determinat, que dona la esquena a la realitat amb uns preus desorbitats a l’entrada, i això, limita el públic, estant dirigit a una elit i això l’allunya en comptes d’apropar-lo.

En relació a aquest allunyament entre el centre i el context, i veient el panorama, quines expectatives teníeu abans d’acabar els estudis. Pensàveu el mateix que ara?

B: Jo pensava que la meva trajectòria seria dedicar-me a la pintura, i quan ets adolescent, bueno! T’imagines que estaràs allà com una estrella del rock. I després, amb el canvi d’idees i de trajectòria, com et deia, tirant més cap a una vessant contemporània, doncs, m’imagino més treballant al “Pans” mentre vaig fent les meves obres, però a part d’això sempre es pot viure també fent cursos, estant involucrat en aquest món o fent xarxa amb els artistes que t’agraden.

Ara que hi parlem de cursos i sortides extra-acadèmiques, la Núria va fer una residencia a Matadero Madrid…

N: Abans de parlar d’això, volia dir que jo vaig estar fent la carrera mentre treballava i les expectatives en aquell moment eren seguir fent el que estava fent. O sigui, sent pluriempleada. Tenia dos opcions, agafar una feina fixe amb la qual cosa tens poc temps per dedicar a la teva obra, o seguir com estava fent, que es agafar feines a nivell autònom, amb la qual cosa jo em gestiono el meu propi temps i per tant puc fer conviure la meva activitat amb el que és la feina, intentant vincular-la. Vull dir, treballo en la edició limitada i treballo a més com a editora, es a dir, em prostitueixo per a altres projectes purament tècnics, que vulguis que no, una feina retro-alimenta l’altre.

Econòmicament vols dir, o en quin sentit es retro-alimenten aquests dos tipus de feina?

N: Econòmicament evidentment, però també tot el que fas a nivell tècnic per altres feines, per sortir del que és el teu propi llenguatge, doncs també recau en el que és la feina més creativa, i la feina més creativa també recau sobre lo altre. I a nivell d’expectatives, o després què fer, també és contempla molt, com ha dit en Borja, el que és la docència. Estic tot el dia definint cursos, movent-los, per veure si tot el que saps a nivell de pràctica artística, ho pots convertir en alguna cosa més de feina per a que suposi ingressos per poder viure. Ara si, abans preguntaves per Matadero, però en quin sentit?

En el sentit que, aparentment, sembla que les residencies d’artistes i aquest tipus de beques són una possible sortida professional. Com vas viure l’experiència en aquest aspecte?

N: Sí, però jo crec que el tema de les residències es una irrealitat, no? O sigui, crec que funciona molt bé com a xarxa per relacionar-te amb gent, com per a començar a treballar amb diners, perquè no és el mateix treballar tu pagant-te la teva obra, que tenir una pasta per poder treballar en unes condicions, en una casa, tot pagat, i a més començar a tenir contactes i tot això. Però també és molt perillós per que quan ets jove, tens molta il·lusió i això les institucions ho saben i juguen amb aquesta doble vessant. Tu amb poc flipes molt, i en canvi ells omplen programació, aleshores crec que es un pacte a mitges, però que s’ha de vigilar. Per exemple, jo l’any passat vaig rebre dues beques, i es clar, em pensava que això era una manera d’anar tirant endavant, i no és així. Després veus que et pots passar temps enviant deu dossiers i no te’n surt cap. Crec que s’ha de jugar a la doble banda, tenir un peu a cada costat i ser-ne conscient, per no fotre’t una patacada quan no tot són residències i beques.

B: Després hi han algunes beques que, bé, jo estic una mica verd en això, no he fet cap cosa d’aquestes i ara m’estic presentant a concursos i això, però he sentit a parlar que hi han sobretot residencies privades, que t’estan allà, quasi bé explotant, sense donar-te res i fen-te pagar, com galeries on has de tu pagar per exposar…

N: Justament, això ho estàvem parlant abans. Hi ha molt oportunisme en aquest sentit i s’ha de respectar la feina i el que es fa. I vigilar, perquè al final pots caure en estar adaptant tu el que tu estàs fent per fer-lo encaixar en una ideologia concreta, i això que aparentment pugui semblar una oportunitat s’acaba convertint en una perversió de la teva pròpia feina. Llavors s’ha d’anar madurant tranquil·lament. Jo crec que es en part irreal, tot i que està bé de tant en tant, però no és la realitat, la realitat és intentar trobar una feina amb la que poder viure.

B: Allò ideal seria poder viure del que fas.

N: Però ara hi ha molt poca gent que viu del que fa, i no només en l’àmbit artístic.

B: Ja, ja, cert…

N: Si que és veritat que jo, potser sent un tant idealista… però si, sóc idealista, crec en la capacitat auto-constitutiva. És a dir, tu pots anar a una beca i aprofitar-te de la difusió que et fan però també pots construir-te la teva plataforma, i poc a poc anar-ho construint. No es que pugis directament a dalt , i de cop estàs a Matadero amb Antoni Muntades prenent un cafè, saps? Això no és real. El que és real és fer-te tu la teva pròpia plataforma i treballar, es a dir que parli la teva feina per tu. O sigui, tu treballes i després la teva feina es col·loca en un lloc, no tu et col·loques en un lloc i ja després fas la feina en funció del que t’estan donant i del que espera de tu. És fer feina, ser dur amb un mateix. Jo per exemple me’n recordo molt de les paraules de l’Arnal Ballester, il·lustrador. Jo li deia que les meves imatges generaven rebuig, perquè tenen molta carrega de libido entre la vida i la mort, no és una imatge estètica, pretensiosa, jo li deia: “tinc por de perdre’m en el rebuig”, i ell em deia: “tu has de ser honesta amb tu mateixa i anar poquet a poquet” i hi penso tant en aquesta frase! Per que és clar, el més fàcil és veure quina és la tendència. El més fàcil és dir, s’està fent això i ara vaig cap allà i començo a produir això com a xurros, com per “entrar” i penso que això es un error. Si realment tu et mantens fidel a lo teu, al final ho acabes trobant.

B: Això des de fora es veu molt clar, però quan ets tu mateix el que has de participar, és quan es planteja allò difícil. És per això que has de ser honest amb tu mateix, seguir per aquell camí i anar fent poc a poc i al final arriba el resultat.

N: Jo hi crec molt en això.

Com artista, per arribar a exposar, quines son les eines que acaben donant valor a la teva obra? El tema dels contactes i de conèixer a tota la gent del context, això pot superar a la qualitat de la obra? O… és una qüestió de mercat? Què hi penseu?

N: És una pregunta molt complicada, perquè qui diu que una obra és bona? Ho diu un lloc concret on tu vols exposar? O ho dius tu? T’ho diu el reconeixement dels altres?

B: Vulguis o no sempre hi ha aquest factor de mercat, però clar, no pots fer una obra i estar sense ensenyar-la a ningú. I si a qui li ensenyes te una posició influent i li caus bé o teniu una forma de pensar similar, és normal que allò que li ensenyes pugui arribar més lluny que si no existís aquesta relació. Però, no sé, és complicat, s’ha de ser conscient que hi ha això. Cal estar atent per no caure-hi… Bé, jo no tic gaires habilitats socials, llavors mai jugo a aquest joc, però és clar jo com artista no voldria que la meva obra, per una cosa així estigués súper valoritzada, o sigui crec que si no crec que val el que val… no sé si m’explico.

N: Sí, sí… A mi sempre em deien: -Heu d’anar a les inauguracions i us heu de veure la cara. Jo detesto això. No penso anar a les inauguracions del MACBA per que em vegin la cara, jo passo d’això, al final les coses no funcionen així. Si que és important l’activitat, es a dir, la teva activitat, el no parar de fer, intentar-ho moure segons la teva manera de fer. Jo ara mateix el que vull es investigar, vull fer, i em relaciono amb la gent que sé que m’aportarà un feedback. Però de feina, no de reconeixement, ara, el reconeixement ja vindrà si ha de venir, i si no de mentre seguirem al “Pans”…

B: Si que s’ha de buscar un entorn adequat que a tu t’agradi i en el que estiguis còmode i en el que a la gent li agradi el que fas, això es positiu no? Quanta més gent coneixes perfecte, l’altra cosa es vendre’s i tal…

N: Sí! No esperar que et vinguin els altres tampoc, no? És a dir, no ho sé, jo en el meu camp podria haver començat a enviar books a editorials, per il·lustrar cobertes i al final vaig decidir muntar-me la meva editorial i vaig fent. Llavors és el que et deixa tirar endavant, quan tu tens un piló de feina doncs llavors et venen i et diuen: mira que volem tots els teus llibres per tenir-los aquí al arxiu del MACBA. Per exemple, però tu has fet la teva feina com tu la creies, i després ha vingut allò altre. Per que si no has d’estar pendent de les convocatòries, de veure qui ha guanyat l’any anterior… Per exemple, ha guanyat alguna persona que ha treballat l’art social, no? Doncs vinga a reivindicar… Potser aquest no és el meu estil. S’ha de vigilar amb les tendències, perquè com puja molt una cosa després baixa igual, eh? I després et quedes buit per dintre, vull dir, frustrat.

B: Això amb el temps sempre es veu, si es una cosa és de tendència, més superficial, vull dir, o si es una cosa de més contingut.

Borja, explica’t.

Jo estic presentant, a Triple Mortal, a La Capella una peça de caire conceptual i social, diguéssim reivindicativa de tot el que està passant ara. I res, a veure, jo vinc del mon de la pintura i el dibuix i ara fa ja un any i mig estic anant per aquí, provant coses noves i estic preparant una peça, que avanço ara, que també va amb el rotllo aquest social, perquè he descobert fa poc que m’agrada molt treballar dintre del context nostre, no en pla coses així sublims o existencials, sinó com una cosa més local i sobre el context, i fer una mirada critica i crec que en part es perquè em sento millor.

Sentim que fem alguna cosa de profit…

És com que noto que hi ha una funcionalitat. Si m’enteneu…

Entrem dintre del tema aquest sobre l’art útil…

B: M’agrada perquè penso, per una banda, que és un tant egoista perquè és per sentir-me bé però alhora m’agrada que aquest egoisme sigui fer coses, fer que la gent reflexioni perquè és clar, quan fas aquestes coses et planteges qui ets tu per fer reflexionar a la gent, i dir a la gent sobre el que ha de pensar, però, procuro construir-me una estructura que faci replantejar les coses d’alguna forma, o senyalar un tema, perquè hi ha tant soroll de tot avui que generalment els temes dels que es parlen no venen perquè si, normalment estan imposats.

N: Jo de totes maneres crec que en això de l’art útil en el fons hi ha moltes capes, vull dir hi han pràctiques que potser no son directament polítiques però que ho son en termes de producció, de distribució o d’exhibició. És a dir, en aquest sentit es interessant no quedar-se només amb el producte, ho dic vist el panorama, sinó també amb la genètica de la peça, veure com està construïda. Jo, en el meu cas, no estic ficada en el tema de la peça artísticament parlant, perquè no és el meu fort, no és la meva naturalesa, sinó que el que m’interessa és com investigar, com ara per exemple fer tasques potser més com d’historiografia o factografia.

Ara també com estic estudiant el màster, aleshores el que intento fer és una feina a dues bandes, per una banda la part teòrica, i la part teòrica desplaçar-la a l’objecte en si. Per exemple en termes de disseny gràfic ho porto des de Ediciones del Martes, que és la editorial, aleshores allà si que per exemple treballem amb filosofia pobre, amb el mínim de recursos, perquè és la meva realitat, no puc treballar amb una altra realitat que no sigui la meva. Si estigués forrada doncs a lo millor tiraria de daurats, i de tot no? I doncs ara que estic fent el màster de cinema com comentava, just començo un projecte amb la Gloria Vilches que es diu Cine quieto i que consisteix en portar tot el que és el moment del cine a l’anàlisi conceptual o intel·lectual, fent objectes, parant, intentant fer tot el que fem a nivell acadèmic amb aquesta dinàmica, amb aquesta cosa així com arcaica, ortodoxa, amb la qual no em sento gens còmode, intentar-la desplaçar a un terreny de peça, i així tornem al múltiple, llavors fem unes col·leccions que ens permeten dialogar, fer una tasca una mica de comissariat, dialogar amb diferents filmmakers que treballen amb un tema en concret, el tema de la col·lecció, llavors estableixes vincle i després treballes a nivell gràfic i presentes una investigació però des de la creativitat, o sigui, en lloc d’estar allà descrivint en termes acadèmics, ho portes a la pràctica artística .

B: Sí, hi estic bastant d’acord amb el que dius i també quan he fet aquesta, penses potser no és la millor estratègia per fer una crítica o fer un canvi perquè tu fiques allà la peça, la gent que la vindrà a mirar segurament pel context que és, el 80% de gent ja té la mateixa forma de pensar que tu i veient-la diran: hi estic d’acord o no, i això és la exposició i després agafes la peça i la guardes en una capsa i ja està, no? Llavors ara trobo que per exemple la peça que faré tracta sobre els desallotjaments, doncs m’agradaria treballar amb gent desnonada, fer alguna cosa amb ells, que hi participin, sumar força en definitiva.

N: És que crec que aquestes coses són les que jo crec que et planteges quan surts de la carrera. Penso que la carrera et planteja molt en temes de producció, però de producció de la teva obra, és a dir, et preparen per tenir un llenguatge, i és normal per que entres allà verd, no? I et formes tu amb el teu llenguatge, però quan surts et preguntes, com em moc? I com em moc vol dir: on ho col·loco i perquè aquí no i allà si? Perquè clar, si estàs treballant des de la crisi institucional, no puc venir aquí, al MACBA, i penjar el meu treball, perquè és contradictori. Llavors comences a plantejar-te la coherència de tot plegat i sovint no la trobes, i aleshores és quan has de donar un cop sobre la taula, i muntar-t’ho tu, perquè si que penso que tenim capacitat per fer-ho i això és la part bonica de la crisis institucional, que aflora la capacitat auto-constitutiva de la gent, i la gent es mou i munten col·lectius de tota índole… Per exemple a Madrid, vaig veure molt més moviment en aquest sentit, o sigui, és que Barcelona, al ser tant “cool” hi ha una part molt més de aparadorisme, aquest “postureo” que està tant de moda, i a Madrid la gent surt al carrer. I es pregunten; -Escolta que s’ha d’exposar? Doncs la gent agafa i es planta al carrer. Per exemple, jo recordo molt la galeria Magdalena que son unes dones que treballen amb molts artistes, moltíssims, tenen com uns mil dos-cents afiliats i llavors el que fan és que s’apoderen de l’espai públic i fan exposicions efímeres a locals abandonats, i és d’una riquesa museogràfica que cap institució estàtica la pot tenir i es d’un contacte amb la realitat i amb la gent impressionant. La gent hi participa, no hi ha mercat pel mig, ara, també cal veure com es finança tot això, que és l’altra part, per que és clar, tot val diners…

Exactament, això com creus que es finança?

N: Doncs suposo que com comentàvem abans, tenint un ventall molt gran de feines

B: És clar, jo em poso al paper del MACBA i és difícil també. Per una banda, políticament interessa constantment que vingui gent i contra més gent millor sempre, i aleshores, si tu el que vols fer és que vingui gent doncs potser has de deixar de fer el que estaves exposant i fer una exposició sobre Dalí, per exemple; però d’altra banda tampoc és el que estàs buscant, aleshores si que hi estic d’acord amb el que deies abans sobre fer l’art més accessible a la gent, democratitzar-lo i tot això, però tampoc pots canviar el “sistema de l’art” per a que tinguis més públic.

N: No, jo no crec això eh, per mi que les institucions facin el que vulguin, és casa seva, és a dir, jo no vindré aquí a dir el que tenen que fer i com ho tenen que fer.

B: Ja, però com artista també hi tens una paper.

N: Si, pot ser.

B: Paper d’artista o de gent que es relaciona amb aquest món, ja siguis un crític o qualsevol altre cosa.

N: Si, també hi han moltes pràctiques en aquest sentit que utilitzen els diners institucionals, per fer accions determinades…

B: Si, i aquí trobem una frontera entre aquets dos costats que és interessant, no?

N: Jo en aquest sentit tampoc m’ho contemplo massa, potser per que mai he tingut la oportunitat de que m’hagin dit “vine que et comprem això” però, no ho sé, no em fa sentir massa còmode, és a dir, hi han altres circuits en els que em sento millor, com altres institucions… En definitiva, com hem dit, el que importa és que et sentis i siguis honest amb tu mateix, amb el que fas i com ho fas.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s