L’herència immaterial. Assajant des del comissari

Per Jaume Ribalta

La obra de Carlos Pazos Mi pathos doy que obre la exposició
Mi pathos doy, la obra de Carlos Pazos que obre la primera sala. fotografia per Jakob Kolb.

El paper rellevant del comissariat, la figura del comissari com a mediador entre l’obra de l’artista contemporani i el públic.

Volia realitzar una crònica sobre aquesta exposició del MACBA perquè quan vaig anar a veure “La Passió Segons Carol Rama”, vaig aprofitar per conèixer la programació del què s’estava exposant. Vaig llegir les primeres línies de la introducció de “L’Herència Immaterial” que hi ha a la paret del vestíbul:

“Estructurada a partir de sis àmbits temàtics, aquesta mostra investiga críticament la Col·lecció MACBA, explorant alguns desbordaments produïts en les pràctiques de l’art des de finals dels anys setanta fins a principis dels noranta. […]”

Eren prometedores, semblava una autocrítica com a institució. Havia de tornar per veure que proposava la mostra.

La intencionalitat en l’exposició es veu enterbolida per la mala mediació del comissariat que aporta un llenguatge de context  susceptible de ser qualificat també com a obra. És el cas de la selecció de músiques, monitors de vídeo, cites de poemes i cartes.

Jaime González-Lavagne d’Ortigue professor, escriptor i conferenciant expert en el món de l’art i el seu mercat, defensa en un dels seus articles en la pàgina d’Internet “Lavagne&Asociados”, (lavagne.es/equipo/):

“…el comisario compite en protagonismo con el artista. Nueva vedette del arte contemporáneo, su trabajo es tanto o más importante que el del creador, ya que por sus manos y por sus ideas pasa la construcción del relato sobre nuestro arte, algo que que pasará a la Historia. […] él es el encargado de difundir la realidad de la creación contemporánea, construyendo ismos o movimientos, agrupando artistas, técnicas y tecnologías. […]”

És en aquest punt d’anàlisi quan prenc la decisió d’escriure un article d’opinió.La tasca del comissari té rellevància quan sap connectar l’art amb el món, la producció cultural amb el públic. Si l’espectador aprofundeix millor en l’assimilació de l’obra amb l’ajut dels nexes establerts, l’objectiu del comissari s’ha assolit., sinó…

.

Dispositius auditius i llibres complementen i enriqueixen el discurs curatorial al llarg de la exposició
Dispositius auditius i llibres complementen i enriqueixen el discurs curatorial al llarg de la exposició. fotografia per Jakob Kolb

Segons l’Instituto de Arte Contemporaneo (IAC), la pràctica del comissari es resumeix – “[…] diferents activitats específiques i opcionals relatives a la concepció, direcció, supervisió i/o gestió, mediació i divulgació d’un projecte artístic o altres esdeveniments relacionats amb l’art i la cultura.” El ventall tant ampli i al mateix temps ambigu del treball del curador, només pot prendre sentit en l’art contemporani. Des de finals dels seixanta fins l’actualitat la producció d’art ha anat molt marcada pel concepte per davant de la seva materialitat. Sorgeix la necessitat de la mediació amb el públic, com diu Miquel Molins exdirector del MACBA, un dels objectius del museu era, – formar el gust i la sensibilitat de les persones–. Es pot entendre el context històric i el sorgiment d’aquesta figura, però no entenc on queda un dels principals objectius originals descrit per Molins.

Jorge Luis Marzo antropòleg analitza, en un dels seus projectes d’investigació “No tocar por favor. El Museo como Incidente”, les visites al museu i en diagnostica una greu falta de visitants per part de la ciutadania durant els últims anys.  No és un problema de la Col·lecció del MACBA sinó de la mediació.

L’exposició utilitzar una cronologia per il·lustrar uns dels moments més àlgids de la figura del comissari, setanta i noranta. No obstant, la selecció demostra una aproximació al públic en general. Les obres de José Antonio Hernández-Díez que a través dels monopatins pintats es representa una de les moltes tribus urbanes, una de les realitats de la ciutat, la poesia visual de Joan Brossa o la presència d’obra pictòrica com la de Perejaume, en són la prova. Però el llenguatge culte, l’ús constant de referents i bibliografies concretes fora de l’abast d’un públic majoritari posen en evidència una gestió estancada, gira els ulls en direcció oposada a l’art contemporani i a la població contemporània.

Si només haguéssim de fullejar el tríptic, resum del que veuríem, es feixuc. Inclús per un públic expert, tenint en compte el caràcter de lectura àgil que tenen normalment els tríptics i sense tenir en compte que per la majoria del públic no professional, allò que havia d’ajudar-lo, li és ara una trava en el procés de comprensió. Les pautes de context desanimen a l’espectador a fer ús del suport, precisament per la dependència implícita que hi ha en seguir-les. La perspectiva d’aquestes “eines” no té en compte el públic, el fan inaccessible a l’art contemporani. Possiblement per això, Avelina Lésper crítica d’art, sigui tant dura alhora de jutjar el MACBA, en una entrevista a La Vanguardia – “Què mostra el MACBA encara que estigui buit?” –  .

En l’àmbit “el sagrat i el popular”, la meitat de les obres, podrien prescindir d’aquesta mediació tant excessiva de bibliografia, textos i audiovisuals. Podria ser molt més modesta. L’obra d’Ana Mendieta “sense títol (Dibuix en una fulla)” (1982), s’expressa per si mateixa. Quan una obra necessita tanta ajuda del comissari, es perd el pensament abstracte, les metàfores, acaba anul·lant la capacitat cognitiva. Avelina Lesper, diu en la mateixa entrevista ja esmentada – “Ens volen estúpids, darrere hi ha el més pedestre que ens puguem imaginar, els diners” –. La gestió de l’exposició necessita ser econòmicament justificada, per això la mostra és tant longeva.

El museu hauria de permetre a l’individu qüestionar, “això és així?”. La mediació en “l’Herènica Immaterial. Assajant des de la Col·lecció” a canviat el seu valor intrínsec per formar part d’una ideologia més pròxima al mercat de l’art que a la realitat social. Hauria de ser una eina per poder polemitzar en llibertat amb el passat, qüestionar el present, … No per incapacitar al subjecte, induint-lo a infravalorar-se, perquè el llenguatge emprat és excessivament elitista. L’art ens ha de fer més lliures, no esclaus del sistema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s