Jordi Ferreiro: “Jo diria que l’Art Contemporani és més aviat complexe que difícil”

Per David Agredano, Aina Dorda i Robert Solsona

The Oracle Is In, instal·lació-performance d’en Jordi Ferreiro a París, 2013
The Oracle Is In, instal·lació-performance d’en Jordi Ferreiro a París, 2013

Jordi Ferreiro és artista i educador. Treballa a partir de la investigació a través del joc i les pedagogies performatives per construïr espais de coneixement i acostar l’Art Contemporani al públic.

Has treballat en projectes educatius al MACBA, DHUB, CaixaFòrum i a Fabra i Coats. Què va fer que acabessis veien-te portant projectes educatius a les principals institucions artístiques de Barcelona?

A la meva vessant com a artista sempre m’he sentit incòmode treballant sol i he estat buscant excuses per treballar amb altres artistes, col·lectius o sobretot el propi públic. M’interessa pensar en l’Art Contemporani com un mètode de comunicació entre persones, així que la meva pràctica em va portar a treballar amb els departaments de públics abans que el d’exposicions. 

Parlem del teu treball. En la teva tasca com a artista-educador convides al públic a participar d’experiències artístiques i d’enteniment d’una manera destesa i entretinguda. Com definiries les pedagogies performatives i quina és la seva finalitat?

A mi m’agrada fer servir la paraula “Pedagogies sacsejadores” és a dir, un tipus de pedagogia que a través de la performance sacseja a l’espectador i el sedueix a participar d’un altra manera que no esperava. Per això moltes vegades acabem en una visita guiada o en un taller cridant en mig de sales, interactuant d’un altra manera amb les obres exposades o fins i tot fent partícips als treballadors del museu.

I com respon el públic, s’implica?

Funciona al 100%, però perquè això passi és molt important comunicar bé quin tipus de participació es requereix en cada situació. Bàsicament perquè no a tots ens interessa participar sempre, també hi ha moments que preferim propostes més passives i de contemplació. Personalment no suporto estar en un acte i que sense avis em facin participar d’una acció col·lectiva o similar. És important respectar al públic, és una cosa que he après amb la pràctica.

Creus que és una manera efectiva no només de portar visitants al museu si no també d’acostar al públic als espais de pensament crític que proposen les seves obres?

Absolutament. I en el meu treball aquesta sacsejada és bidireccional, no és només pel públic sinó també per la institució, que poc a poc s’ha anat acostumant i cada vegada és més flexible amb aquest tipus de pràctiques. 

Aquestes “pedagogies sacsejadores” parteixen de la detecció d’un problema de desvinculació entre art i públic o neixen de la inèrcia que portava la teva producció artística des del principi?

Moltes de les meves performances parteixen d’aquesta desvinculació com bé dius, per això sempre intento generar un diàleg directe amb l’espectador.

Algún exemple?

A l’obra “Una conversa amb el museu” vam dissenyar una audioguia que establia un diàleg fictici amb l’oient, però que al final aquesta conversa s’establia amb els educadors del museu i que fins i tot continuava amb una cadena d’e-mails.
Aquest any, a Colòmbia, vaig participar en una mena de seminari d’Art i Educació en el que vaig instal·lar un “Pavelló pedagògic” on establia un punt de connexió entre el públic del seminari i la institució. Aquest pavelló va durar 4 dies i per a mi és on van sorgir les propostes més interessants, amb xerrades, workshops, etc… tot proposat i organitzat amb els mateixos assistents del seminari.

Sabem que ara mateix estàs treballant en el projecte ”Departament d’Exoterisme”, què ens pots avançar?

És un projecte que vam encetar l’any passat a Centre d’Art Fabra i Coats i aquest any ho fem al MACBA. Per explicar-ho d’una manera resumida, és un grup de treball conformat per 35 estudiants universitaris de grau d’arts i disseny de 4 o 5 escoles diferents, amb la intenció de professionalitzar-los com artistes treballant d’una manera real i directa a l’espai del museu. És un projecte pilot i molt arriscat que acabarà al Maig i encara no sabem com… però estem gaudint i aprenem moltíssim en el procés així que el final no m’amoïna gaire.

Tenint en compte la teva trajectòria i tot el que ens has explicat fins ara i segons la teva experiència, creus que l’art contemporani, en tant que, per la complexitat de les seves obres, sol ser comprès només per una minoria erudita, és en general elitista?

No ho crec. Jo diria que l’Art Contemporani és més aviat complexe que difícil. De totes maneres no sé si hem de sempre entendre l’Art, moltes de les meves obres preferides no les entenc, però si que les intueixo o les percebo…és en aquest enigma a on trobo l’interès. Com artista no m’agrada explicar gaire les meves obres i com educador m’agrada més sentir les opinions del públic que l’explicació oficial que hi ha al full de sala. Entendre no és necessari per entendre l’Art; si és que això té algun sentit.

A què creus que es deu aquesta distància entre l’art contemporani –i, per extensió, les seves institucions– i el públic?

A moltes coses, però la que a mi personalment m’amoïna més és l’exclusió del currículum escolar de l’educació artística, assignatures com arts, música, filosofia… continguts que inspiren, transformen i fan pensar a l’alumnat i això té una clara intenció política. Quan un adolescent de l’ESO arriba al museu i es posa davant d’una obra d’art ho fa amb total desconeixença i absolutament carregat de prejudicis. La meva feina al museu és trencar aquesta situació i sempre ho intento fer de la manera més violenta possible perquè mai oblidin el que han viscut a sales.

Com es podria apropar més l’art contemporani al públic? 

Jo crec que ara és un moment efervescent en aquest aspecte. Els museus es reformulen amb projectes i propostes diferents per intentar no desaparèixer i en aquesta transformació es van assemblant a un espai híbrid entre biblioteca, ateneu, coworking i més… Per a mi, el més important és que aquest apropament sigui real i no simplement cosmètic, penso que és important que el museu cedeixi el seu espai al seus usuaris i a tot tipus de comunitats i col·lectius del seu context. Més enllà del valor monetari o històric de les obres que formen el seu patrimoni, les institucions han de pensar en el seu patrimoni com un vehicle de coneixement molt potent que treballar conjuntament amb el seu públic.

Ja per acabar, ens podries avançar quins projectes tens en ment pel futur?

Doncs al maig acabarém Departament d’Exoterisme, tornaré a Colòmbia a fer una residència curta a “Lugar a dudas” a Cali; i d’exposicions, al Juny participo en un projecte al Muhka de Bèlgica amb un grup de performers adolescents i a l’octubre participo en una exposició a Matadero de Madrid.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s