(Part 2) Tresserras: “El poder prescriptor en l’Art el tenen vint persones; i la temptació de servir els propis interessos és tan gran…”

Per Eulàlia Garcia Valls i Cristina Garde

Quan vostè va arribar a la Conselleria de Cultura molts li van criticar que el seu discurs ideològic es va topar amb la resistència d’allò que, com a gestor, havia de fer finalment.
És evident que tens contradiccions. La gran política sí que la pots exercir. I això vol dir ampliar la xarxa de biblioteques, permetre l’accés a la xarxa cultural… Però en temes més concrets, com el de la Creació o el d’altres sectors de la Cultura, saps que hi ha un seguit de camarilles que controlen i que s’han fet fortes. Saps que hi ha uns grups de pressió i que hauràs de mesurar molt els teus enfrontaments. En aquest sentit, a Catalunya, com en tots els països petits, la Generalitat no té gaire competències i el responsable de Cultura té molt poc poder. És veritat que administres un pressupost, que molta gent t’ha de demanar recursos i que tens certa capacitat de decisió; però és relativa i sempre l’has de justificar i argumentar. És aleshores quan pots proposar algunes batalles que pots guanyar. Jo en vaig proposar algunes que es van guanyar relativament. Una batalla va ser el pols potent amb els Artistes Visuals de Catalunya al Santa Mònica.

L’associació Artistes Visuals de Catalunya va denunciar que, mentre vostè va ser conseller, l’Arts Santa Mònica –que encara ara continua generant polèmica– va ser “un dels exemples més sonats d’instrumentalització política associada a la cultura”. Després va fer una crítica ferotge, i més que raonable, pel cas del Canòdrom, aquell centre d’art que mai no existir però que tenia un director de museu que cobrava un bon sou. Què va passar amb els Artistes Visuals de Catalunya?
Doncs que una associació s’havia apropiat d’un espai com és l’actual Santa Mònica. Durant aquell temps el centre rebia el nom de Centre d’Art Santa Mònica i hi realitzaven una activitat d’art contemporani molt a la última i molt innovadora. Tanmateix, allò era un contenidor immens per a una activitat que difícilment atreia gent. La seva activitat es movia en uns cercles molt elitistes i molt limitats. Així que, des del departament, jo entenia que el centre havia de tenir una presència d’intervenció més gran, que allà s’hi havien de fer més coses. Vaig fer una proposta de compartir l’espai amb la gent que ja hi era però amb un projecte nou i ells van dir, amb l’ànim d’impedir que hi hagués la transformació, que allò era impossible. I aleshores… es va organitzar la que, probablement, és la mobilització en contra més important que vaig tenir durant els meus anys a la Conselleria. Hi va haver caretes, pressions amb uns còmics absolutament escatològics… Vam passar-ho malament. Cada vegada que hi havia alguna mobilització, jo hi anava i m’hi enfrontava fins que al final ens en vam sortir… El projecte de l’Arts Santa Mònica va ser molt exitós; un període breu però molt exitós. I ara hi hagut un canvi altra vegada de projecte…

Les disputes en el sector de l’Art sovint s’originen perquè la política de subvenció genera noves estructures mentre que des del propi sector es demana que es reconegui més la pròpia creativitat, el propi dinamisme, la pròpia efervescència. Ara, darrerament, hi ha hagut molta polèmica perquè la conselleria elimina programes de beques de residència o de centres de producció però inverteix en espais expositius molt concrets i en l’exhibició del patrimoni que tenim –i que tant respecte ens mereix– però que només serveix al discurs nacionalista i polititzat.
Això és molt més complicat… El drama de les beques per als artistes emergents és que hi ha gent que té 50 anys i va d’artista emergent. Si en tens 22 o 23 i has de competir per les beques amb gent que fa 15 anys que es diu artista emergent i que és un expert en aconseguir beques, ho tens complicat. Tothom acaba fent de tap dels que venen després. És una lluita molt dura per pocs recursos. I, en referència els espais expositius, la lògica diu que si hi ha més llocs on exposar, la gent que encara demana beca i a la qual ja no li tocaria, podrà exposar i anar al mercat. Així alliberarà espai perquè els que vénen puguin aspirar a tenir una beca de creació. Val a dir que en el sector de l’Art, les inversions dels recursos públics normalment no perjudiquen. Les posis on les posis totes tenen un caràcter fonamental. Ara bé, el sector també ha d’entendre que en un mercat com el català, excepte per aquelles persones que tenen reconeixement a nivell internacional, el país dóna pel que dóna. És possible que el país pugui donar per a mil artistes, però potser no dóna per a 5.000. Això genera una competència ferotge… També passa el mateix amb els estudiants de periodisme, per exemple.

Però no pot obviar que hi ha hagut una retallada dels pressupostos en Art i Cultura que ha afectat greument els recursos dels quals molts artistes subsisteixen…
Sí, a Catalunya el que ha passat és que s’ha produït una caiguda dels recursos públics, per una banda; i del mecenatge privat de moltes empreses, per altra. Això vol dir que, de cop, la bossa dels recursos que anaven a parar a la comunitat artística s’ha reduït dràsticament. Una part molt important de les grans adquisicions artístiques públiques depenia, en bona mesura, del sector de la construcció, de les grans obres públiques, que podien generar el que era l’1% cultural. Una part es destinava, sobretot, a la reconstrucció del patrimoni històric: monuments, esglésies romàniques… Però també, de tant en tant, se’n destinaven recursos per comprar una escultura per una autopista, una obra d’un pintor per al museu, una escultura per a la plaça… Totes aquestes adquisicions que feien que la crème artística tingués ingressos importants han caigut en picat. I ara, aquests artistes importants, com que no reben aquests ingressos, estan disposats també a exposar en alguns llocs de caràcter públic. Si ho fan, els demés artistes que esperaven exposar allà ja no ho podran fer. En aquests moments s’ha produït un empobriment general. Des de l’administració pública, pots intentar revertir-ho o aturar-ho. Ho pots fer recuperant la quantitat de recursos que dedicaves a aquesta activitat o estrènyer molt el vincle entre els museus i el món de les galeries.

L’opció del conseller Mascarell ha estat, segons denuncia el sector, beneficiar les indústries culturals en detriment de les subvencions per a projectes artístics que funcionaven. Què en pensa vostè?
Crec que, efectivament, hi ha la convicció que durant un temps hi va haver una tutela excessiva i una gran quantitat de beques i de distribució de recursos per a molta gent, una mica per acontentar tothom. I crec que ara hi ha gent que considera que en subvencions hi ha hagut una reducció molt dràstica i que, en canvi, s’han abocat els recursos a les indústries culturals. És veritat que les subvencions per a la gent que desenvolupa activitats de creació són per subsistir; però per a la indústries culturals també ho són, amb la diferència que finances realment processos de producció complexos. No he llegit el projecte concret del conseller Mascarell i el que pretén, però és un molt bon coneixedor del sector i jo crec que en el diagnòstic que ell fa de les qüestions principals estem substancialment d’acord. A Catalunya, en aquests moments, tenim un dèficit molt greu en processos de producció, és a dir, els recursos que destinem a la producció són d’ambició relativament petita.

Com de greu és aquest dèficit?
És tan petit que, per exemple, institucions fonamentals a Catalunya com el MNAC o el Liceu han quedat desconnectades de l’elit internacional de la qual havien format part. És a dir, que si truquen de la Tate Modern o del Metropolitan perquè volen fer una exposició conjunta sobre tal tema, al MNAC li pot interessar però no pot posar el milió d’euros que pot costar. L’ultima gran exposició conjunta que es va realitzar va ser la de la Fundació Miró, que venia de la Tate i després anava al Metropolitan. Es va poder fer perquè el Departament va fer un gran esforç; i la Fundació Miró també. Però el MNAC, per exemple, això no ho pot fer. L’última gran exposició temporal feta al MNAC, gran exposició en el sentit d’un cost superior a mig milió euros, va ser la del Sorolla perquè venia patrocinada per una empresa d’assegurances i perquè va coincidir que fèiem les obres a la secció del Romànic. Vam agafar peces del Romànic que s’havien de treure temporalment, van anar a Madrid i allí una companyia d’assegurances va fer una gran exposició sobre el Romànic del Pirineu. Amb el milió d’euros de les contrapartides vam poder pagar les obres i, a més, vam poder portar una part de l’exposició. En aquests moments, l’ofec econòmic és tan important que condiciona fins i tot la programació i participació en coproduccions; i el mateix passa amb algunes companyies privades.

També s’acusa l’actual conselleria de ‘funcionarialitzar’ la cultura, és a dir, de nombrar per a alts càrrecs d’institucions públiques culturals funcionaris grisos a les ordres del govern o, directament, persones afins.
El conseller Mascarell té un pressupost molt més reduït que el va tenir el nostre govern d’esquerres. I deu tenir també certa pressió de les polítiques generals del govern de Convergència. En l’actual moment, crec que tot és més complicat. Tinc la impressió que tenen la pressió de la retallada econòmica, més la retallada de plantilles. Una manera de compensar aquesta retallada de les plantilles és que el personal que estava al departament hagi de complir funcions també fora, en lloc de contractar gent nova, com feien abans ajuntaments o altres institucions públiques. Crec que, des de la Generalitat, hi ha més una qüestió d’intentar racionalitzar les disponibilitats de plantilla que no pas de substituir cap càrrec amb la voluntat de condicionar les polítiques culturals.

S’argumenta, així mateix, que la Conselleria aposta per propostes que tenen poc a veure amb el foment de l’art contemporani i molt amb comunicar una determinada imatge nacional o una molt concreta mena de cultura, molt lligada al patrocini empresarial. Creu que l’Art contemporani no connecta amb el públic?
A Catalunya un dels problemes que hi ha és que el percentatge de gent que entra en les galeries d’art és molt petit. La gent no entra perquè considera que no té criteri artístic prou elaborat. Això, en part, és culpa dels artistes i de la crítica. Qui fa el món petit i tancat és el propi món de l’Art, que és qui posa sovint les barreres. Això ocorre amb molta freqüència amb l’art contemporani. Algú que no sigui iniciat, queda desconcertat i, normalment, no és capaç d’elaborar un criteri propi que el faci sentir segur. Hi ha molta gent que no gosa comprar una obra d’art contemporani, encara que li aconsellin, perquè no té la convicció que no li estan prenent el pèl. I això és terrible! En el moment que el criteri és tan exclusiu i hermètic, el poder prescriptor el tenen dues dotzenes de curators, de directors de museu i de crítics d’art. Això són 24 persones! La temptació de treballar pels propis interessos, pel propi criteri i pels propis amics és tan gran… Es creen xarxes de relacions i de poder. Aquesta gent és la que acaba disposant de les bosses de recursos; i són un nombre massa limitat, extremadament competents, això sí. Però si s’han de fer concursos públics per escollir el director d’un espai cultural, aleshores el director no el triarà l’alcalde però el triaran ells i, si és un amic, l’incorporaran al a xarxa.

Però no és millor que hi hagi concursos públics que no que s’anomeni a dit?
Les bones pràctiques de vegades reforcen unes males pràctiques. Tot plegat és molt difícil d’objectivar.Quan s’anomena a dit, saps qui ho fa; i qui ho fa també es compromet. No ho defenso, em sembla bé que hi hagi concursos i, de fet, nosaltres vam tendir a fer concursos. Però, per exemple, no al Santa Mònica, pel conflicte que hi havia hagut, perquè el conflicte l’havia provocat jo i hi havia molta gent que se n’alegrava, que ja sabia que no vindrien a donar-me suport. La democràcia de veritat, a vegades, té formes una mica estranyes; i, a vegades, sembla que allò que és d’un purisme democràtic absolut és l’instrument per legitimar un conjunt d’opcions dels petits grups que ostenten el poder. Allò que sembla formalment impecable a vegades conté la pitjor perversió. Jo sóc una mica descregut. Crec molt en la formalitat i procuro aplicar-me-la, però també em sembla molt legítim que, en un moment determinat, algú es comprometi públicament. Això sí, és molt perillós com a mètode sistemàtic. Però hi ha moment en que un responsable polític s’adona que una persona concreta podrà desenvolupar la tasca de forma adequada. En els sectors culturals, hi ha capelletes i grups de pressió, els lobbies, que compleixen la seva funció. Acabes de manera dramàtica reconeixent l’existència d’aquests grups i donant-los joc. Intentes fer una funció arbitral. Justament per això em vaig comprometre fins al final amb el CoNCA.

Un CoNCA que ja no existeix pràcticament, no?
Sí que existeix, però més lligat al departament.

Xavier Bru de Sala, ex president del CoNCA, va dimitir del càrrec i va denunciar que la institució va néixer coixa perquè la conselleria, durant la seva legislatura, la va buidar de competències i la va fer dependent de la secretaria general de Cultura.
El Govern té la responsabilitat, davant dels ciutadans, que són els que paguen els impostos, de dir on van destinats i quin és el repartiment dels seus diners. En canvi, en Cultura, que el conseller afirmi si aquest percentatge ha d’anar destinat a les indústries culturals, aquest altre a la cultura popular o aquell altre a les beques de creació, no crec que sigui el correcte. És millor que el sector es pronunciï. I aquesta era la funció del CoNCA. Això, dins del Govern, certa gent ho veia com una amputació. Jo ho veia com una restricció de la maniobrabilitat del departament, però també m’adonava que era positiu. Jo no podia ser l’interlocutor, o algú altre del departament, de decidir quins eren els 200 pintors que havien de formar part d’una exposició. Coses així no les ha de decidir un govern. Encara que ho faci amb molts escrúpols, la gent sempre pot pensar que hi ha una intencionalitat política.

Però aleshores pot passar, com ha dit, que el sector quedi en mans d’aquella vintena de ‘curators’, directors de museu o crítics que abans esmentava…
Sí, però és el risc. Des del sector hi va haver mobilitzacions perquè hi hagués un òrgan independent de la conselleria. I jo no hi vaig tenir cap inconvenient. El factor personal és molt important en el sector artístic. Tot acaba sent molt subjectiu. Tothom està convençut que té molt de talent. Quan parles amb els artistes, hi ha tres veritats absolutes: falla l’administració, falla la indústria i falla el mercat. L’única cosa que donem per descomptat és que el país té molt de talent. I a partir d’aquí tot es complica. Entre gent que té molt de talent, administrar els recursos és molt difícil. Per tant, el millor, ja que hi ha tant de talent, és que s’ho autogestionin. Perquè ja tens prou problemes per fer arribar la cultura a tot arreu, per fer les inversions adequades i per planificar-ho tot bé, com per haver d’estar manegant assumptes d’aquesta índole. És absurd que el govern vulgui intervenir en això. És veritat que hi ha gent a qui li agrada controlar-ho tot, però és un problema. Jo en aquests temes ni hi entrava ni hi tenia compromisos amb empreses ni amb sectors concrets. Venia de Comunicació i d’Història de la Cultura, més que de gestió cultural.

Potser hi ha hagut un problema de prioritats. Durant els 25 anys de govern de Convergència i Unió, la preocupació ha estat la de tenir una gran estructura de museus megalítics que potser no calia… Es podia haver invertit més en beques, concursos i foment de la creació.
El que calia o no calia depèn de quin criteri. Ara, si no tinguéssim el MNAC, no el podríem fer. I calia. El que no calia és que CiU i PSC, des de cada administració, generessin la seva pròpia xarxa i que tinguessin dues ràdios públiques o dues xarxes de televisió públiques; o que no es posessin d’acord a l’hora d’elegir si Teatre Lliure o Teatre Nacional. Les mancances són tan grans ara, la situació del país és tan precària, que tot el que es va fer era necessari, però es cert que hi ha hagut moltes duplicitats. Les misèries i baralles entre CiU i PSC han creat aquesta Catalunya dual que ha durat fins fa ben poc. És ara que han aparegut polítiques per trencar aquest bipartidisme. I la nostra etapa ha simbolitzat una concepció molt oberta i inclusiva de la cultura catalana, molt més encarada al futur, i no al passat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s