La màscara somrient de l’animació espanyola

Les empreses productores principals ens fan entendre l’animació a Espanya com un sector d’èxit que va guanyant exponencialment en qualitat i potència comercial, però realment és això el que passa?

Per Anaïs Vidal i Alba Vera

Segons el Llibre Blanc del Sector de l’Animació del 2012 l’àrea creativa viu un moment d’auge tant
per l’impacte econòmic dins del mercat estatal com pel creixement estructural dins de l’entramat
educatiu, de distribució i difusió d’un projecte d’animació. Actualment, el sector contribueix amb
670 milions d’euros, un 0,042% del PIB que l’Estat va recaptar l’any 2012. Segons aquest informe,
que localitza més del 50% de les empreses del sector entre Barcelona i Madrid, cada euro invertit
en animació al nostre país genera 2,1 euros en l’economia espanyola. Més de 200 productores,
cita aquest informe, de les que només un 10% té com activitat econòmica en exclusiva la producció
d’animació.

Les dades econòmiques només són indicadors d’un benefici comercial després del èxit d’una gran
companyia que produeix un producte i d’uns canals de distribució que ajuden al fet que l’animació
arribi a ser consumida pel públic massiu sense distinció. Tadeo Jones va recaptar més de 15
milions d’euros el 2012 gràcies al suport de Telecinco Cinema, la productora cinematogràfica de
Mediaset. Pel que fa la resta de produccions d’animació a la cartellera val a dir que el procés per
acaparar quota de pantalla és el mateix i que les claus es repeteixen en la majoria de casos
considerats pel·lícules animades d’èxit.

Però ¿Realment estem parlant de tot el sector complet de l’animació? I estem tenint en compte,
obtenint només dades econòmiques i de producció, tots els factors que donen qualitat i potència i
valor al sector de l’animació?
“El Llibre Blanc és una bona iniciativa per treure el pols a la indústria. Això demostra que a
Espanya els productors estan organitzats i fan la seva feina. Seria bo fer un informe d’altres
aspectes no considerats en aquest llibre”, afirma Carolina López, coordinadora del festival ANIMAC
de Lleida.

Actualment el cinema d’animació a Espanya està molt potenciat. Ara bé, només una part, el cinema
d’animació més comercial, que genera grans beneficis per les xarxes empresarials implicades en la
producció de productes d’animació. La conseqüència d’aquests beneficis representa potenciar la
marca Espanya a través de la mercantilització de produccions d’animació, especialment en 3D, per
tal de perpetuar aquest argument d’èxit a l’estat. La tendència és única, la inversió en projectes
d’animació es concentra principalment en superproduccions amb un gran abast de recursos tècnics
que sovint no suposen cap millora en l’animació. Les productores no s’arrisquen a posar en marxa
un altre tipus de projecte diferent del característic que ja té èxit convertint l’animació en un
fenomen comú i repetitiu per tal d’assegurar les dades de recaptació a taquilla. El model que
Europa ha heretat i molt especialment en el cas espanyol és el que arriba de Hollywood. Les
pel·lícules, 70% per públic infantil, acumulen històries de narrativa similar que acullen a un públic
de masses sense distinció idiomàtica. Sovint la narració no sorprèn i el tipus de personatge neix estereotipat. L’actual tendència, molt replicada al nostre país, pot arribar a projectar una imatge
específica de les produccions d’animació a Espanya. Un exemple n’és l’última producció d’animació
guanyadora d’un Goya. “Futbolín” recull en la seva historia els últims èxits del futbol espanyol com
a constant del llargmetratge. De la mateixa forma, Tadeo Jones caricaturitza, amb el tarannà propi
de la identitat espanyola, les aventures d’un personatge fill de la indústria de Hollywood.

L’ús repetitiu de les tècniques que funcionen comercialment (com el 3D) acaba generant una
producció plana i poc rica.

Segons el que ens ha declarat Carolina López “No hi ha una sola línia estilística en l’animació
comercial, però si una tècnica comuna a quasi totes les produccions que és el 3D, pels seus
costos, en relació a altres tècniques. Tot i així sí que certes productores com ara Pixar marquen
tendències.”

El Llibre Blanc del Sector de l’Animació del 2012 informa:
“El 3D es actualmente una técnica en auge, ya sea en televisión o cine, que toma fuerza e
impregna todo tipo de contenidos audiovisuales, buscando hacerlos más atractivos para los
espectadores. Esta tecnología ha aumentado el interés de la audiencia por acudir a las salas de
cine, unido a la mayor oferta de largometrajes en 3D (…) Los estrenos en 3D han aumentado de
manera considerable desde 2008 un 1.000%.(…) Este gran aumento de estrenos en 3D es una
tendencia que se prevé seguirá al alza en los próximos años.”

Segons les dades de Rentrak Spain, les estrenes reals d’animació al 2012 varen ser quatre que
van sumar més de 18 milions d’euros encara que més de 17 milions provenen de “Las aventures
de Tadeo Jones”. Per contra, el 2013, la situació va minvar amb diferència a causa de les dificultats
per aconseguir finançament. Fins a sis produccions van arribar a la pantalla dels cinemes durant
2013 tot i que les xifres de recaptació no es poden comparar a l’any anterior. El 2013 el cinema
d’animació va recaptar 3.700.000 milions d’euros, un 80% menys respecte a 2012. Manuel
Cristobal, productor d’animació guanyador de 4 premis Goya i membre de l’Academia de Cine ,
assegura que Espanya ha passat per una “edat d’or” de l’animació però que acabarà per declinar
“amb les vies de finançament desactivades convertint aquesta suposada “edat d’or” en un
fenomen del passat”. Les estimacions per 2017, segons el Llibre Blanc del Sector de l’Animació,
preveuen ingressos per valor de 879 milions d’euros provinents del sector de l’animació. Per altra
banda, l’informe Rooter preveu que més de 21.000 persones dediquin la seva ocupació a un
sector que preveu engegar més de 900 projectes d’animació a Espanya al llarg dels pròxims sis
anys.
De la mà de les produccions també trobem una allau d’oferta formativa en tècniques de 3D i Stop
Motion, especialment. Els centres de formació en audiovisual s’apunten al èxit de les tècniques i
ofereixen tallers, workshops, curos i fins i tot graus homologats o màsters dedicats a una de les
disciplines que demanda el mercat. 9zeros, que s’autodenomina com l’escola d’animació de
Catalunya, ha obert el ventall de la formació en 2d, 3d i Stop Motion en diferents modalitats
formatives desde graus de 3 anys fins a cursos d’especialització. Les universitats catalanes també
s’inicien en la docència d’aquestes modalitats, així BAU oferta un màster en realització d’animació
stop motion o la Universitat Politècnica de Catalunya que inicia el proper setembre el grau oficial
en Multimèdia amb un programa dedicat a l’animació en 2d i 3d.

En els plans d’estudi dels cursos d’animació la tendència és donar llibertat per escollir una tècnica
determinada, però segueix partint del coneixement tècnic, que “s’emplena de la narració”, enlloc
de sublevar la tècnica al contingut.
Hi ha una complexa estructura que enllaça els centres de formació amb les productores, i abasta
alguns prestigiosos festivals que valoren la repercussió mediàtica abans que la mateixa qualitat
de l’obra.

La primera plataforma del sistema de difusions en el sector de l’animació són els centres
formatius.
Tot i l’objectiu que orgullosos defensen en les seves presentacions, sobre entrenar l’originalitat, la
creativitat i la particularitat, no podem negar que les escoles influeixen conscient o
inconscientment en els estudiants sobre els valors que defensen. De fet, en primer lloc atrauran
individus que siguin més o menys afins al seu camp i els seus ideals. No ens confonguem, la
“escola marca” no és forçosament un inconvenient, és un fenomen natural que succeeix quan un
centre va desenvolupant una identitat.

9zeros permet la possibilitat de cursar estudis de grau o postgrau en les disciplines 2D, 3D o Stop
Motion. Un planter de joves professors, que sovint no provenen d’una preparació per dedicar-se a
la docència, transmeten la seva experiència, els seus criteris i els seus valors a joves generacions
de creadors d’animació. A més a més, l’escola, 9zeros en aquest cas, no deixa escapar el talent de
la casa i selecciona els millors treballs de cada promoció per tal de poder-los produïr gràcies a la
creació d’una productora directament vinculada a l’escola, 2 mentes films. El problema del
finançament és una realitat per joves creadors independents que han aconseguit aixecar una
petita productora més enllà de la seva vinculació amb el centre de formació.

D’aquesta forma el que estan fent és educar els seus futurs treballadors amb els valors i l’estil de
l’empresa. I d’aquesta forma es crea escola. Però en ser una empresa amb objectius comercials,
els coneixements que imparteixen pateixen el risc d’estar dirigits també cap aquest objectiu.
Hi ha cert ambient competitiu que afecta la banda de la formació i de la creació, provocada
probablement pel caràcter empresarial.

La unió entre centre de formació i productora beneficia la inserció laboral de l’animador i empeny a
la producció massiva de producte d’animació.
Els inconvenients és que pot provocar que s’inverteixi sobretot en propostes que generin benefici
abans que les arriscades.

A part de les grans productores, que difonen sobretot en grans cinemes i televisió, també hi ha un
sector considerat cinema d’animació experimental.
Solen ser petites produccions, curtmetratges, web sèries, etc., que permeten generar propostes
amb un cost molt menor d’inversió de temps i capital, el que deslliga una mica de la necessitat
d’arribar a un públic màssic, i per tant, dóna més llibertat creadora.
Aquest tipus de producció no es troba en grans cinemes i televisió corrent, sinó en indrets
especialitzats i sobretot, a través de festivals de cinema independent i internet.
Les ajudes europees, com el programa Media, semblen insuficients per cobrir les necessitats de
tots els creadors de la UE. A Espanya, particularment, la realització d’un projecte propi està,
sovint, vinculada a la inversió pròpia, a plataformes en desenvolupament, com el “crowdfunding”, i
als beneficis que aporten tasques d’interès comercial, com per exemple la publicitat.

Les potencials possibilitats que dóna aquesta branca de la producció d’animació gairebé
desconeguda podrien generar un abundant i ric material tant tècnic, com expressiu, com narratiu,
com de llenguatge… Si es fomenta l’existència de petits i nombrosos grups de creadors es podria
arribar a convertir l’animació en un poliedre que ens sorprendria en cada projecció.

No obstant, aquest sistema no es troba tan secundat com l’anterior. I es troba en una situació de
marginació aquí a Espanya pels següents motius.
Primer; no s’incentiva la categoria de curtmetratge, que com hem dit permet experimentar més
fàcilment.
Segon; en els festivals, a vegades únic mètode de finançament d’un curt d’animació independent,
es premia econòmicament i promociona els guanyadors, que acaben per enfortir-se
exponencialment mentre que els no guanyadors no reben cap compensació.

L’accés a festivals, tot i ser obert, no acaba de semblar transparent i ja resulta normal que darrere
dels guardons trobem una escola de referència o un productor amb unes bones relacions
personals i comercials. Per tant, el talent de joves creadors de casa nostra queda mutilat i ocult en
petits estudis a causa de la repartició del poc finançament o de les relacions contracturals i la
facilitat d’accés de les escoles millor valorades al sector.

L’esquema sovint es repeteix i les escoles amb més recursos acaben per acumular més premis i
més fama tot cridant l’atenció dels futurs estudiants i creadors del sector. Mentre d’altres, més
petits, no poden competir amb l’estructura o el nivell tècnic i audiovisual. En aquest sentit, la
situació pot arribar a crear un monopoli que no genera cap competència, a vegades, les grans
companyies s’alien per poder augmentar les xifres del negoci. L’actual estructura del sector de
l’animació estatal deixa fora a molts, tot i que petits. Els grans, per contra, s’acomoden amb la
tranquil·litat d’aquell que ha aconseguit convèncer i fixar el negoci dins del sector.

El Festival d’Agular de Campoo , proposa un sistema per finançar a tots els creadors per igual,
incentivant la riquesa creadora en que resideix en la seva coexistència i co-influència. Aquest és
un dels exemples d’iniciativa que es porten a terme actualment i que donen suport als creadors
independents de cinema d’animació. Es poden trobar també festivals de gran reconeixement
internacional, com l’Animac de Lleida, que aposta per les propostes inventives i emprenedores,
escoles i professorat que eduquen per a donar una qualitat artística, i plataformes (sobretot
gràcies a internet) que faciliten la difusió de l’obra animada.

Els medis promocionen una part de l’animació, però no la completa. S’obliden d’aquella zona
marginal de proves, experiments i fracassos comercials, sense ser conscients que aquest fet
també empobreix el camp comercial.
L’animació espanyola es posa una màscara somrient feta per interpretar el seu paper, amagant la
part que hauria de potenciar, amb el risc que algun dia, en llevar-se-la ja no hi hagi rostre o sigui
un d’oblidable i avorrit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s