It is what It is. 3.30.2010

Fins el dia 22 de juny a Arts Santa Monica, dins del cicle expositiu ‘Blanc sota negre. Treballs des de l’Imperceptible/3’, hi trobem l’exposició de Freya Powell, ‘I’ll smile and i’m not sad. I altres passats presents’, una seguit d’instal·lacions que l’artista ha anat elaborant i actualitzant i que ara trobem conjuntament al centre d’arts.

'I can feel, taste it, not bad', de Freya Powell.
‘I can feel, taste it, not bad’, de Freya Powell.

Per Albert Puigcercós i Marina Llauger

En entrar, una veu femenina i anònima que ens fa dirigir l’atenció cap a la primera peça, ens narra l’experiència de tenir un fill.

Les veus es van succeint, mentre amb un cop d’ull a penes es percep informació. Una exposició on el blanc omple tot l’espai i presenta un conjunt d’instal·lacions visuals i auditives que necessiten  d’una aproximació física per ser enteses. Una posada en escena senzilla i acurada, presentada des d’un punt de vista analític, però amb la intenció d’endinsar el públic en un context carregat d’emocions, ens parla de memòria històrica i personal, de política, de mort i vida dels seus protagonistes.

Freya Powell classifica i documenta, rescata uns esdeveniments del passat evitant que així caiguin en l’oblit. Ens mostra amb un conjunt de jocs gràfics, sonors, audiovisuals inscrits en un marc on predomina la precarietat informació sobre un passat llunyà que ha caigut en l’oblit i que fa l’esforç de recuperar, i d’un passat recent que perdura en la distància i té unes conseqüències en el present.

Situant-nos com a observadors passius , l’artista ens proposa sense donar cabuda al dramatisme la reflexió envers fets com la colonització, la segona guerra mundial o la pena de mort. Criticant d’aquesta manera  el distanciament o la indiferència social respecte a aquets fets terribles. Pretén fer visibles realitats invisibles, i persones anònimes que relaten els seus propis records. Posicionant-nos en actitud crítica envers el sistema institucional que ha permès tots aquets actes. Memòria i oblit actuen com a fil conductor al llarg de l’exposició on les obres són capaces d’establir diàlegs per constatar aquestes idees.

Les obres mostrades en forma de recorregut ens acaben  duent fins a la segona sala on s’exposa l’última  instal·lació que dona nom a l’exposició. És una obra en format audiovisual on apareixen del no res una sèrie de declaracions acompanyades d’unes dates. Aquestes es van succeint  endarrere en el temps. Paraules que ens conviden a  preguntar-nos d’on provenen i quin és el seu context, de manera que inconscientment ens guiem fins a les documentacions que resten sobre la taula per extreure’n aquesta informació acomodats a la butaca. Les declaracions són les últimes paraules dels  presos condemnats a mort a Texas (USA) totes elles extretes de la pàgina web oficial del departament de justícia de Texas.

Una experiència que ens farà canviar la perspectiva, i  reflexionar sobre la nostre existència tant personal com col·lectiva. Resten dues activitats més dins el cicle expositiu, on el tema central serà promoure el paper de la dona creadora en el passat i en el pressent.

La conferència d’Hélène Cixous “Reduir a la pols. Art i violència” i diàleg amb l’artista Roni Horn. A la sala d’actes -18.06.2014/19h i d’altre banda Blanc sota negre: desplegant el sentit polític del blanc en la creació femenina- Edifici Històric de la Universitat de Barcelona 14-18.07.2014/9.30-14h.

 

Links d’interès:

http://www.artssantamonica.cat/activitats.aspx?any=201407727#activitat727

http://www.tdcj.state.tx.us/death_row/dr_executed_offenders.html

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s