Cerca de noves significacions del paisatge

Diàlegs entre art i natura.

Per Berta Ayuso

Cal preguntar-nos sobre la construcció del paisatge plantejant-nos quina relació hi mantenim. El paisatge, entès com un constructe, una elaboració mental que realitzem a partir del que veiem, de la contemplació. Podem dir que és una interpretació en termes culturals i estètics del territori. Per tant, no és un objecte o conjunt d’objectes configurats per la naturalesa o transformats per l’acció humana, ni tan sols és un espai físic que ens envolta i on ens situem.[1]

Parlem del paisatge com un lloc: un espai practicat, amb elements intangibles i simbòlics que es sumen a la seva materialitat. Una estructura plural, dinàmica, canviant i integradora dels aspectes que es veuen i dels que no.

La contemplació sovint és el motiu que el determina. La mirada de l’home és la que de fet, qualifica un lloc com a paisatge. Qualsevol de les múltiples definicions d’aquest terme inclou a l’observador. I acostuma a ser des d’un punt de vista de perspectiva privilegiada. La panoràmica que els ulls veuen des d’una distància mitja (des d’un centenar de metres a uns pocs quilòmetres). Aquesta configuració de la mirada, deixa de banda el paisatge des d’una escala major i des d’allò que veiem des d’un primer pla. Deixa de banda també allò minúscul i qualsevol altre tipus de punt de vista.

Val a dir que des de finals dels anys seixanta, el paisatge no ha deixat de ser escenari d’intervencions en l’espai i tema de reflexió de l’art contemporani. La naturalesa és un permanent objecte d’estudi perquè no està aïllada de la mateixa manera que nosaltres tampoc ho estem d’ella. No ens hi podem desvincular, convivim en context i per tant, forma part de nosaltres. I és més, en concret la relació que tenim entre home, artifici, civilització i societat respecte la natura és un tema que hauria de reprendre’s i repensar-se urgentment. Parlem de la relació de dominació i pertinença que malauradament s’ha practicat durant molt de temps. És prioritària la necessitat de canviar la nostra relació dominant per una altra més equilibrada.

Es pot transformar un paisatge sense destruir-lo?

Un exemple il·lustratiu podria ser Llauró. 12 cites  d’Alícia Casadesús, una proposta que obre una altra via de relació. Consisteix en dotze intervencions efímeres en dotze espais naturals del Collsacabra, a Osona. Totes les cites tenien lloc l’últim cap de setmana de cada mes, del juliol del 1998 al juny del 1999. A cada cita Alícia Casadesús convidava a un o dos artistes per treballar conjuntament. Els artistes participants pertanyen a diferents camps artístics: les arts escèniques, les arts visuals, la dansa, l’escriptura, i la música. Totes les intervencions van ser creades expressament a partir de i per a l’espai on van tenir lloc –cingles, baumes, salts d’aigua, torrents, etc.- sempre amb la premissa bàsica de respectar l’entorn, de deixar-lo un cop acabada la cita, de la mateixa manera com s’havia trobat.

Les cites, però, no només van ser entre Alícia Casadesús, els artistes i els espais, sinó també, i d’una manera essencial, amb el públic. Per a cada cita es va fer una convocatòria de dia, hora i lloc de trobada i s’acompanyava als assistents als llocs determinats on es produirien les accions. Cada una de les cites, doncs, va ser en un espai i un temps determinats, com a experiències úniques.[2]

D’acord amb la idea que el paisatge contempla més variants que el punt de vista des d’una distància mitja on es contempla una panoràmica d’un tros de terreny, aquest discurs s’articula des d’una aproximació del cos al paisatge. Allò que la mirada avarca perquè a més de contemplar, ho pot percebre. Aquell tros de paisatge que arribem a tocar, a escoltar i a sentir d’una forma directe. On notem el vent i l’aigua ens mulla. Les intervencions d’Alícia Casadesús incideixen en el paisatge des d’aquesta perspectiva. A més, la relació que s’hi estableix és efímera, recau en el moment de l’experiència. Que comença amb la proposta de Casadesús i acaba amb la recepció del públic. L’experiència de tot això, en aquell moment, és el que aporta un nou significat al paisatge, i romandrà en la memòria del lloc.

El que aquí es presenta és el paisatge com una vivència interescalar. Una relació que podem percebre a través dels sentits de forma directe. El cos és font de coneixement, no tan sols l’intel·lecte. De la mateixa manera que l’art no és tan sols una experiència cognitiva, també és una experiència estètica, física, i psicològica.

Agafant com a base les idees de John Dewey (El arte como experiencia, 1934) que Richard Shusterman recupera a Estética pragmatista: viviendo la belleza, repensando el arte (2002), amb la idea de l’art com a experiència estètica lligada al cos i que afecta tant a la creació de l’obra com a la seva recepció. Dewey entén que l’obra és un punt de partida i el receptor o intèrpret amb la seva experiència ressignifica l’obra. Nega per tant l’obra com a essència i la seva interpretació com a recerca d’una veritat oculta. El valor no està en l’objecte sinó en l’experiència. Que no és “purament” estètica sinó que té factors de transformació.

Shusterman revisa les idees de Dewey i considera que l’objectiu de l’estètica no és el coneixement de la veritat sinó la capacitat de millorar l’experiència estètica. Es posiciona per tant, en contra de la concepció kantiana de l’art com a experiència intel·lectual i desinteressada. Amb aquest interès per “tornar” a la corporeïtat designa la somastètica com la diciplina del cos, que defineix com l’estudi crític milloratiu de l’experiència i l’ús del cos propi com a seu d’apreciació sensorial i estètica.

Coincidim amb la importància que aquesta concepció de l’art en relació amb el cos, que dóna cabuda a l’experiència des dels sentits (sense negar els conceptes i les capes de lectura), sovint oblidada i menyspreada per l’experiència cognitiva, pel tal que sigui “rescatada” per les pràctiques actuals.

 

[1] Definició de paisatge: Maderuelo J., (2005-2006 ) El Paisaje. Génesis de un concepto, Abada, Madrid, p. 15-39.

[2]  Casadesús, A., (1999) Llauró. 12 cites. Art i natura al Collsacabra 1998/99. H. Associació per a les Arts Contemporànies/ L’Avenc de Tavertet. Eumo editorial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s