Cada xarxa un imaginari, una ideologia

De l’autogestió dels centres d’arts visuals cap a un producte cultural

Per Guillem Portell 

La Xarxa  Pública de Centres i Espais d’arts Visuals de Catalunya es crea amb la voluntat d’impulsar el desenvolupament de les arts visuals a Catalunya. La recuperació de l’autogovern de Catalunya va permetre l’inici d’unes polítiques culturals pròpies d’un estat del benestar. La generalitat de Catalunya, i especialment l’Administració local, n’han estat les protagonistes. Els ajuntaments han dut a terme amb un gran esforç una política cultural ambiciosa, mitjançant l’obertura de centres i espai dedicats a la cultura i a les arts, que han comptat amb el suport i la complicitat de les diputacions provincials amb diferents graus d’implicació.

Així comença el decret 195/2010 de 14 de desembre sobre la xarxa publica dels esmentats centres de producció i exhibició d’arts visuals. Una aposta ¨golosa¨ que es veurà afectada per la mala gestió. La idea era garantir i apropar a la ciutadania, al públic les arts visuals contemporànies amb la premissa de vetllar per una continuïtat i un principi d’igualtat entre totes les persones i col·lectius.

La nit anterior a l’anunciament públic de l’obertura del centre Hangar, desmantellaven La Makabra, un espai ocupat dedicat a les companyies de circ situat al Poble Nou. L’historiador de l’art Jorge Luis Marzo ens explica que la reflexió sobre la situació actual d’aquests centres, no es pot fer sense tenir  present el que hi ha en els imaginaris culturals de les administracions públiques.

A Espanya, els últims trenta anys, se li ha donat un paper propi dels estats europeus a la cultura, sense tenir en compte que no hi ha hagut ni els antecedents ni la tradició perquè sigui possible, idea molt lligada amb el que deixà el franquisme, ja que es servien de les arts amb la idea que així es podrien crear ciutadans millors, vist des d’un punt de vista polític, social i econòmic en un país desequilibrat com era i és el nostre.

A l’any 80 teníem set museus en tot l’Estat, mentre que en el 2000 se n’havien inaugurat 126; fet que no ha passat en cap altra país d’Europa. Les grans inversions que s’han fet a fons perdut en infraestructures museístiques i en les seves col·leccions, amb la idea d’art com producte cultural, a acabat provocant un desinterès per part dels ciutadans, i les Arts s’han transformat en un passa temps d’oci i entreteniment, innovació tecnològica, provocant, així que tothom pugui ser productor i consumidor al mateix temps.

Al 2006 amb el Tripartit al cap davant, hi havia una reflexió del Govern de Catalunya, la qual defensava que s’havia d’apostar per la idea de producció local; i apostar així per una xarxa de centes de producció per tal de vertebrar les dinàmiques que existeixen pel territori i poder així trobar la seva manera de fer.

La primera dinàmica fou intentar trencar la centralitat de Barcelona i dotar aquests altres territoris amb els seus propis accessoris d’autoproducció i autogestió. Per contrapartida amb el Fòrum 2004, el Ferran Mascarell amb altres, comencen a defensar la idea de que la cultura ha de generar economia, que ha de ser productiva en el sentit econòmic i mercantilitzar els productes. D’aquesta proposta en sorgeixen aquests centres on poder desenvolupar aquestes activitat amb la idea que allò produït ha de tenir una finalitat mercantil, com per exemple el que fou el Sonar en els seus inicis i el que és actualment.

L’Entitat Autònoma de Difusió Cultural de Catalunya, amb la Berta Sureda al cap davant, pensà en quins haurien de ser els equipaments necessaris per als centres per articular les Arts Visuals a nivell de país, ens introdueix  Oriol Fontdevila, gestor de l’equip de la Sala d’Art Jove, comissari independent i crític d’art. Marzo ens afegeix que ella volia crear una política cultural molt més productiva, fent front a la quantitat de museus que ja hi havia, per dotar-los d’una producció.

S’agafa al centre La Panera de Lleida i el MACBA com a referència; articulant així el Pla de Centres d’Art de Catalunya, on hi trobem el desaparegut Can Xalant, semblant a Hangar,  dedicats a la producció. El Bòlit, el Centre d’Arts Contemporànies de Vic dedicat a l’educació; i el Centre d’Art de Tarragona dedicat especialment a la mediació. Aquests, equiparables a tres tipologies, la primera com a espais oficials vinculats a la Generalitat i al departament de Cultura. La segona els nombra com a sales d’art municipals amb la funció de mediació. I finalment, els espais sense espai expositiu, com és el cas de la Sala Art Jove.

Per contra partida, per a l’artista Antonio Ortega, la Xarxa Prod només té sentit en el terme que ha de facilitar la capacitat de treballar a l’artista, és a dir, dels mitjans necessaris per produir la seva tasca creadora; i el que més necessita aquests, pensa Ortega, és el metre quadrat, més que no pas un comissari que doni un fil argumental a la seva obra, un equip de gestió, o que li implementin cursos.

Amb Joan Manuel Tresserras al capdavant s’aposta per crear la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. Amb el llegat de Ferran Mascarell s’arriba a un acord entre la Generalitat i els Ajuntaments d’assumir la despesa amb un 50% d’aquesta els centres de producció. Alhora que l’Espai 01 d’Olot és tancat degut al regidor de cultura del municipi i Can Xalant degut a un escàs fons pressupostari.

La Xarxa Oficial de centres d’art té una funció jeràrquica, amb l’objectiu d’endreçar el panorama català així com el d’endreçar la política cultural catalana; mentre que la XarxaProd serveix per donar força, cohesió i legitimitat als petits centres dedicats a la producció.

Aquests, la majoria activistes i autogestionats per artistes, neixen com a contrapartida a les regles o al cànon imposat des de la Generalitat, mentre que s’alien per no respondre a la política cultural que se’ls està dictaminant, i així poder-se  auto-definir segons la nomenclatura i política que volen, sent aquesta una bona iniciativa, explica Fontdevila.

Alhora, explica Antonio, que tota aquella idea de producció era inútil sense una part d’exhibició. I el que està passant darrerament és que els mateixos centres d’exhibició estan apostant per una part de producció, fet que no ha estat ben rebut per els centres de la XarxaProd ja que els treu part de la seva tasca primordial.

Jorge Luis comenta que la situació plantejada per la Berta Sureda canvia en el moment en que s’entra en la crisi econòmica que buidà tant de discurs econòmic com intel·lectual als polítics de torn. Per altra banda el discurs sobiranista; anul·la la competitivitat entre els museus per generar un discurs competent, un relat diferent de la pròpia contemporaneïtat, etcètera. Actualment, el que els exigeix el poder és un cànon únic a tots aquests centres.

Això significa fer uns discursos autoritzats i autoritaris, on poder vertebrar les essències de la pàtria i la nació. Així deixar fora totes les pràctiques socials i contemporànies que es qüestionen aquesta autoritat, o que no estan disposades a assumir un cànon ni racional ni d’indústries culturals. Sinó potenciar la idea d’experimentar en metodologies artístiques, moltes de les quals no acaben assolint un producte final, sinó que la recerca es queda en el procés.

El que s’ha plantejat el Govern, corrobora Marzo, és com desfer-se d’alguns d’aquests projectes, que són inútils en quant a rendiment econòmic i mercantil, no contribuint a la industria cultural, sinó a fer un discurs existencialista. Aquest fet porta a molts artistes a treballar per la societat del benestar, de curar els problemes socials; mentre que això és responsabilitat del Govern i del departament de Benestar, no de l’art.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s