(Part 1) Tresserras: “Hi ha un nou poder cultural: Google, Facebook i Twitter s’apropien dels nostres patrimonis”

“El sistema no té moral: la ‘crème’ neoliberal calcula que l’embrutiment extrem d’una part de la població no li permet rebel·lar-se”, assegura l’ex-conseller de Cultura

 

"El sistema és aclaparador. I et condemna. Té uns rols assignats". /  Cristina Garde
“El sistema és aclaparador. I et condemna. Té uns rols assignats”. / Cristina Garde

Eulàlia Garcia Valls i Cristina Garde

Arriba al despatx després de tres hores de classe. Mentre cau una tempesta primaveral de llamps i trons, el professor Joan Manuel Tresserras, ex-conseller de Cultura en el govern d’esquerres, desgrana durant dues hores més tot el seu coneixement sobre història de la cultura. Ho fa destinant-hi una detinguda minuciositat, que sorprèn perquè ni tan sols ha dinat i que requerirà dues parts d’aquesta entrevista. “Aquí hi ha unes empreses que han comercialitzat i justificat la seva preeminència apropiant-se d’uns continguts pels quals no tenen cap mena de dret adquirit”, assegura des del seu petit despatx de la Facultat de Ciències de la Comunicació, atapeït de llibres i mapes i més llibres.

Des de la seva experiència, com creu que aquesta última evolució del capitalisme, que alguns han anomenat capitalisme salvatge o postcapitalisme, determina, afecta i influeix la cultura?
Hi ha un nou poder cultural. A través del control de la tecnologia i dels motors de recerca un grup molt limitat d’empreses s’ha apropiat dels patrimonis, de les cultures creades per la humanitat. Si abans la cultura d’elit i la cultura de masses feien funcionar el mercat, amb la digitalització es produeixen una sèrie de fenòmens que posen en qüestió, per una banda, el mercat de la distinció, que és el que justificava el mecenatge i el patrocini de la cultura d’elit; i, per altra banda, la cadena de valor de la cultura de masses: la facilitat de les còpies i la possibilitat de la pirateria qüestionen els procediments tradicionals de remuneració de la producció i el treball de creació.

Com ha estat que aquestes grans empreses han acabat controlant-ho tot?
Històricament, la cultura d’elit es construeix sobretot a través del poder. És així com la política s’apropia de la cultura per a la seva reputació, per a la seva distinció. Durant la Revolució Industrial en l’etapa de la cultura burgesa i la cultura de masses, la burgesia s’apropia, perquè la paga, de la cultura. De vegades aquesta burgesia recorre al propi patrimoni, al mecenatge o, de vegades, als recursos públics que es paguen a través dels impostos. És aleshores quan sorgeix la idea que la multitud és un client potencial. Es parla llavors de nous públics. Així que, de nou, hi ha una mena d’apropiació de la cultura per part de l’economia i la política. Però, clar, en el moment en que bona part de la cultura se l’apropien aquestes empreses, tenen un pes determinant en les polítiques més que no pas els estats.

Pot posar un exemple de com alguna d’aquestes grans empreses s’ha apropiat del patrimoni cultural català?
Vam fer un pacte amb Google perquè assumís el cost de la digitalització dels materials editats en llengua catalana abans de 1900 que la Biblioteca de Catalunya no hagués pogut assumir en segles. Aquesta apropiació em sembla que planteja contradiccions molt severes. No veig possibilitat de revertir-ho i em sembla dramàtic. Quan es tracta de grans empreses de capital que tenen cotitzacions de borsa brutals i que són grans gegants de l’economia, d’alguna manera simbolitzen l’apropiació definitiva de la cultura per part de l’economia.

Així la política de la Generalitat ha hagut de buscar complicitats amb aquest lobby?
La política defensiva de la Generalitat ha estat en part aliar-s’hi. Per tenir el català a Google, per tenir el català com a llengua d’ús a Twitter, a Facebook i a d’altres grans xarxes, no pots quedar al marge d’aquestes grans empreses. El més important ha estat fer valer, malgrat no tenir els instruments de representació adequats, la posició de la llengua i la cultura catalana; i això ens ha permès construir identitat.

És que la cultura catalana sempre ha d’estar associada a la construcció d’identitat nacional?
Hi ha hagut dos factors a l’hora d’entendre perquè la cultura popular catalana és com és. Un d’ells són les migracions. Això ha provocat que la cultura catalana sigui especialment flexible. L’altre factor és com l’estat espanyol ha negat aquesta cultura popular. Mai no ha volgut reconèixer la peculiaritat de la cultura catalana ni cap de les seves formes populars, i no les ha considerat canòniques per a la construcció del model de cultura popular espanyola. Durant les etapes de persecució, sobretot en dictadures i durant el Franquisme, aquesta cultura popular negada per l’estat ha estat relegada a la clandestinitat. De manera que aquesta cultura popular va anar assumint, en una situació en que el país desapareixia, un paper de substitució de la normalitat nacional, i per tant anava vestida d’un valor patriòtic. És a dir, defensar la sardana o els castells o participar d’aquesta forma de cultura popular era gairebé un acte de patriotisme.

Joan Manuel Tresserras, en un moment de l'entrevista. / Cristina Garde
Joan Manuel Tresserras, en un moment de l’entrevista. / Cristina Garde

I com afecta aquesta situació de postcapitalisme a la construcció de la identitat individual?
La cultura o ha estat en mans del poder polític o ha estat en mans del poder econòmic. Així que la democratització cultural sempre ha estat molt relativa perquè, si un país no té un potent sistema educatiu, hi ha molta gent de les classes populars que no sent la necessitat de la cultura. Per ells, la cultura en la que poden viure és una cultura desproveïda de sofisticació, diguem-ne que és la simple expressió de les seves formes de vida. I a vegades aquestes formes de vida poden ser molt grolleres, pura animalitat, si se’m permet dir-ho així. A més, ara ja estem molt lluny del mite del bon salvatge… El salvatgisme en el món industrial global és el de gent que no té lloc on fugir, que no és prou rica per consumir, que no és prou culta per trobar feina… El que explica Baumman és que en el món industrial de principis del segle passat quedaven espais per fugir i amagar-se, podies anar al bosc o viure com un pidolaire. En les noves megaciutats no tens on amagar-te. Per això hi ha tanta gent descentrada, homeless als caixers…

Pot ajudar la cultura a fer-nos més conscients de nosaltres mateixos?
És clar. Una persona que no té els mínims culturals o coneixements d’urbanitat o capacitat relacional ja no l’acceptarien ni en un monestir. El sistema és aclaparador. I et condemna. Té uns rols assignats. El sistema no té cap mena de fonament moral. És la lògica d’acumulació de benefici, d’explotació i desigualtat sense límits. Per què hauria de tenir la prevenció de no liquidar una part de la població mundial? En aquests moments vivim una crisi econòmica, de canvi tecnològic i de sistema de vida, però totes aquestes crisis no són evidents sense pensar en la naturalesa profunda del sistema. Si mires les coses de ben a prop són encara més bèsties. I, per tant, els riscos de convulsió són molt alts. Sembla que els defensors del sistema i la crème neoliberal calculen que l’embrutiment d’aquesta part de la població és tan extrem que no té cap oportunitat d’autoorganitzar-se, no té ni el mínim coneixement indispensable per poder rebel·lar-se. I aleshores el que fan és intentar escapar a través de les tanques de Melilla.

Així vostè encara creu que la classe social determina les pràctiques culturals?
La procedència de classe no determina tant el consum cultural però, en canvi, jo crec que continuen havent-hi classes i diferències de gust; i que hi ha instruments de prescripció que són diferents. Continua havent-hi elit. Hi ha un gust elitista i hi ha gent que busca un consum cultural exclusiu que no sigui multitudinari. El repte de les classes populars és, en certa forma, accedir al llindar de l’elitisme multitudinari, que sembla una contradicció en els termes però que vol dir que la cultura d’elit, d’alta exigència, sublim, exquisida, pugui ser molt àmpliament compartida.

Pensa que els seus quatre anys a la Conselleria de Cultura durant el govern del Tripartit van ajudar a assolir aquest repte de les classes populars?
Érem un govern d’esquerres i la nostra concepció de la cultura anava lligada a la noció revolucionària de l’adveniment de la cultura de masses i posava l’accent en la participació de les classes populars en aquesta cultura. L’acusació que se’ns fa és que a la nostra època hi va haver més discurs que no pas política. Però per trencar amb les polítiques culturals inspirades en el Noucentisme necessitàvem discurs abans que política perquè, si no, podria haver estat política de l’administració però no de la gent i jo volia que la gent compartís la política.

Quan parla de trencar amb la política cultural inspirada en el Noucentisme, a què es refereix?
Aquí a Catalunya només hi ha hagut una política cultural de veritat que és la del Noucentisme. L’últim gran projecte de la burgesia catalana per Catalunya és la modernització de Catalunya dins d’Espanya amb la Mancomunitat. Així que amb la democràcia, Pascual Maragall des de l’Ajuntament de Barcelona i Jordi Pujol des de la Generalitat reprenen aquest model burgès de la cultura. És quan Pujol la dissenya amb l’ajuda de Max Cahner. Després intentaran una gestió encara més empresarial. I també és quan Maragall i intel·lectuals de la gauche divine com Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Xavier Rubert de Ventós, Josep Ramoneda, Pep Subirós acaben plantejant una mena de Neo-Noucentisme. Així succeeix, per exemple, amb la política de museus. A vegades Ferran Mascarell n’ha parlat també. Nosaltres, des del govern d’esquerres, d’alguna manera expressem el trencament i la fi del Noucentisme. Tenim una concepció de país que ja no és la de Catalunya-Barcelona sinó d’una Catalunya en xarxa amb un gran capital de difusió global que és Barcelona. És un model que té la concepció que la cultura és om un dret i que s’inspira en els anys de la Segona República, quan també les classes populars proclamen el dret al treball i a la terra. Per això m’interessa tant Martín Barbero, perquè ell afirma que la llavor subversiva de les classes populars en la gestació de la cultura de masses és en la seva capacitat de massificar-ho tot.

I creu que a Catalunya estem en el camí d’aconseguir-ho?
A la cultura popular catalana ha canviat la relació entre la cultura popular, la cultura de masses i la cultura d’elit. Va canviar amb l’aparició de la cultura de masses i això va provocar modificacions en la cultura popular. És aleshores quan la cultura de masses també aprèn els llenguatges i gèneres de la cultura popular. No hagués tingut èxit si no hagués innovat els temes, els gèneres, els llenguatges, les formes i els formats que interessaven a les classes populars. Alhora també va prendre elements de la cultura d’elit i els va divulgar. Perquè en part les classes populars consumien cultura de masses perquè per ells era una forma de no ser exclosos de la modernitat i participar de la cultura de les classes altes. Això crea un model de relacions que va evolucionant.

I l’impacte de les noves tecnologies de la comunicació ha intensificat aquesta evolució?
Ho altera tot perquè de cop i volta resulta que la cultura popular, que era de les tres formes culturals la que mai havia disposat d’una tecnologia sofisticada perquè era cara, té una tecnologia molt sofisticada que pot ser usada i per tant permet mantenir activitats de producció artesanal o cooperació artesanal per poder-les elaborar i difondre-les globalment. Alhora la cultura d’elit és directament accessible perquè aquestes classes populars s’han educat i s’han format més; tenen accés més directe a aquesta cultura. És així com ara hi pot haver un esbart dansaire que s’inspiri en els balls tradicionals de Mali o que un coreògraf de balls de dansa tradicional s’inspiri en la pintura de Francis Bacon. Passen coses abans impensables en les hibridacions entre el massiu i el popular.

Quin pensa que és el repte de la cultura popular catalana?
El repte més important de la cultura popular catalana és ser capaços de passar d’una actitud preservadora i conservadurista de caràcter defensiu i resistent a desacomplexar-la definitivament, obrir-la al futur i disposar-la positivament a ser influïda i renovada per les noves classes populars i lligar-la a l’actualitat, que és d’una gran complexitat.

Quines són les perspectives de futur de la nostra cultura?
La cultura catalana té un horitzó molt bo. Li ha costat molt prendre consciència de que és un país en construcció, fer-se càrrec de la crisi, documentar bé des de la producció artística les noves migracions i la conversió a un país global. Som un país en construcció que diu que la ciutadania és per tothom, que diu que cadascú pot tenir la identitat que vulgui. Això no passa enlloc més. Jo veig imminent que això qualli en una explosió de creativitat. I per això penso que Barcelona està destinada a ser una de les grans capitals del canvi cultural que acompanyarà a les lluites contra la globalització, l’eclosió de noves formes de vida i de tecnologia i, probablement, els canvis polítics que es produiran aquí. Per això hi ha d’haver una sensibilitat a flor de pell que ara crec que comença a ser-hi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s