Joan Casellas: “Els artistes dels 90, generació perduda? Potser sí. Invisibilitzats? A consciència”

Per Berta Ayuso i Clara Esperalba

“Certament crec que existeix una clara marginació de l’art d’acció local per part de les institucions d’aquest país que no han volgut saber mai que existíem, sabent que existim. Però dit això, la generació dels noranta ha estat una generació “d’acció directa”, feliç en l’espai en el que s’ha creat, desenvolupat i visibilitzat. La queixa no ha esta la nostra característica, sinó al contrari, la capacitat d’autogestió i autoafirmació”.

Joan Casellas, artista d’art d’acció i documentalista.

Acció Marina, 2008, Joan Casellas
Acció Marina, 2008, Joan Casellas

 

Situï’ns. Què és l’art d’acció? Per entendre si és un moviment, un estil, un mitjà.. Què és? 
És un procediment, un procediment o una tècnica si tu vols. L’art d’acció és una forma de fer art com el vídeo art, la pintura o l’escultura en són una altra. El que passa és que l’art d’acció per la seva naturalesa s’ha vinculat molt estretament a uns certs moviments radicals de l’art modern, com el dadaisme, el futurisme i el surrealisme que d’alguna manera utilitzaven formes que podrien considerar-se proto-acció. Com a moviment els Fluxus es vinculen a l’art d’acció com a procediment principal i sobretot a l’art conceptual, aleshores això fa que molta gent consideri que l’art d’acció té una tendència conceptual o una tendència dada-surrealista i per aquest motiu de vegades pot haver-hi una certa confusió en pensar que l’art d’acció és un moviment, però no ho és, l’art d’acció és un procediment.

Exactament d’on neix l’art d’acció?
El futurisme per mi indubtablement és l’origen de l’art d’acció, l’any 1909 Tommaso Marinetti fa un manifest que és la primera gran proclamació de l’art interdisciplinari. Proposen les paraules en llibertat, és a dir, la poesia fonètica recitada i per tant, en acció, la poesia ja no estava subjugada a la lògica del text, les paraules eren lliures, la paraula tenia sonoritat … BUUUM ROM POM XIMP… i era això, el que sents i prou. També és substancial per l’art d’acció Duchamp ja que el ready-made t’explica per primera vegada i amb claredat que tu no necessites fabricar per interactuar artísticament, tant sols amb la elecció, és a dir, per context o pel contrari, per anti- context pots crear. El gran descobriment del ready made capgira tota la perspectiva de l’art contemporani perquè entens que l’art és bàsicament una voluntat i un posicionament. Aquest mecanisme serà essencial en l’art d’acció perquè constantment treballa amb això, amb el context, absorbint-lo o negant-lo.

Parli’ns del seu recorregut. Sempre s’ha mogut dins l’art d’acció?
La meva actitud de dedicar-me completament a l’acció és un procés molt llarg. Quan surto de la Massana començo a exposar a galeries, vaig pintant, fent els meus objectes dadaistes, els meus quadres absurds, les meves accions i marxo a Nova York on hi estic durant cinc anys. Allà també exposo i em va bé però no prou bé, és a dir, tinc més problemes que solucions. Hi ha un moment que aquests problemes arriben a afectar la meva vida personal i em replantejo la meva vida com a artista. Concloc en que no cal que faci un tipus d’art que em generi problemes materials i recupero la via de les accions que ja havia temptejat de jovenet.

Així doncs, va ser una decisió presa molt conscientment…
Sí, sí, dedicar-me exclusivament a l’acció és una decisió molt ferma conseqüència d’uns problemes molt importants. A mi el material m’interessa molt, i no perquè sigui artista d’acció sóc anti-material, descobreixo que puc seguir gaudint i explicar-me amb la plàstica sense estar obligat a comprar i fabricar.

De quina manera donava visibilitat a la seva pràctica artística? Quines plataformes utilitzava?
Quan decideixo dedicar-me únicament a l’art d’acció, sí que busco exterioritzar i visibilitzar el que faig, i és quan junt amb la Nieves Correa, el Nelo Vilar, el Nelo Amaro i tota aquesta gent, fem el nostre propi circuit, i confiem en les filtracions que en van sortint. És a dir, volem que amb la xarxa que nosaltres creem puguem sobreviure, almenys a nivell artístic. Ens creem espais per a fer les accions, revistes i publicacions per poder debatre sobre el tema i evidentment per poder ensenyar-ho a fora.

Com sorgeix tot això?
Quan torno de viure a Nova York als 90, em trobo amb una generació una mica més jove que jo que estan cremats de la ressaca del “rotllo postmodern”, em refereixo a la filosofia dominant de la generació dels 80 de Barceló i companyia. Et trobaves que sinó feies quadres gegants com Barceló o instal·lacions fredes enormes ningú et becava. Què puc fer? Bé, doncs si no tinc espai, me’l faig. Això és una cosa amb la que coincidim la Nieves, el Nelo, el Rafa Lamata, Lluis Alabern, Borja Zabala, Òscar Abril Ascaso, tota aquesta gent. Comencem a organitzar coses i de forma bastant natural ens unim.

Així doncs us posicionàveu fora del marc institucional?
Sí, però nosaltres no estem en contra de la institució per principis, estem en contra de com funciona, de com administra els recursos i de la política que marca el valor de què hi entra i què no. La crítica explícita pot estar bé, però és molt més important el compromís implícit.

En aquest moment apareix el Club 7, què és i com es gestionava?
El Club 7 era una plataforma que pretenia fer una acció cada setmana que visibilitzés l’obra d’un sol artista, amb la voluntat de crear públics i donar espai suficient perquè l’artista s’expliqués. De fet, era un requeriment, que l’artista parlés. Perquè també volíem trencar un mite que és que l’art no es pot explicar. Es pot explicar tot. Un altre aspecte que teníem molt clar era que els artistes cobressin, com un treballador, no com un geni.

Com ho fèieu si no teníeu ajudes?
Fèiem pagar una entrada de 300 pts., oferíem una copa de vi al públic, i li donàvem tota la caixa a l’artista. És clar, nosaltres quedàvem en dèficit perquè com a gestors del Club 7 no guanyàvem res. I sense beques i havent de posar de la nostra butxaca, al final ens en vam afartar i vam plegar. En tot cas va ser una experiència molt bona que va inspirar a altres experiències com a Madrid les “Acciones” de la galeria Cruce que organitzava la Nieves Correa.

L’hem sentit parlar de que la seva generació és una generació perduda o invisibilitzada, per quin motiu?
Generació perduda? En part potser sí, perquè sí que és veritat que artistes de molta vàlua potencial ho van deixar aviat perquè no li veien sortida, quedem actius ben pocs. El món de l’acció és molt desagraït… Invisibilitzats? Sí, jo crec que invisibilitzats a consciència. Per provincianisme, pur i dur, perquè, qui ens ha invisibilitzat? Les institucions d’aquest país que no han volgut saber mai que existíem, sabent que existim.

És quelcom ideològic?
Crec que és invisibilització per mediocricitat, no és ni reflexionat. Per exemple, cada cop que s’ha fet alguna cosa de performance al Macba es posava documentació de performance a la llibreria. I mai han posat llibres d’aquí, fets per gent d’aquí, i els tenien perquè se’ls hi havien enviat. Això és desinterès absolut, mediocricitat. Està molt bé anar a buscar als de fora però no obviar el que es fa aquí. I no és res en contra del Macba, parlo del sistema de les institucions.

Com pot ser que no interessi mostrar el que es fa al territori?
Per exemple quan estàvem al club 7 vam demanar una beca, quan ja feia anys que ens dedicàvem a la performance, teníem un dossier de premsa ben gruixut, vull dir que ja havíem demostrat la nostra vàlua. I ens vam trobar el tio que portava lo de les beques i ens va dir – Molt bé eh això del club7! Aquest any no pot ser, l’any que ve. – i l’any següent ja s’havia dissolt per no poder subsistir. Això és una forma de matar. La lògica dels museus són les individualitats genials, no els estudis d’una època o una generació, ni col·lectius, ni propostes experimentals. Només interessa portar una artista com la Marina Abramovic que doni prestigi internacional, el que és marca. Considerar que el que es fa aquí no val res això és el provincianisme.

Creu que l’art d’acció en general no està normalitzat en la societat? I si és així, creu que serien necessàries propostes d’educació o sensibilització envers aquest procediment de l’art?
Qui legitima són les institucions, i si aquestes no ho legitimen doncs és clar. En la mesura en que l’art d’acció sigui explicat a les escoles com qualsevol altre pràctica o procediment artístic, això es normalitzarà. No hi ha classes d’història, teoria i pràctica de l’acció a les universitats ni a les escoles. En la mesura que això no existeix, és natural que no estigui normalitzat. De fet, aquesta és la millor manera d’invisibilitzar. Si en una escola es parla de vídeo però no es parla d’acció, no se li està donant el mateix valor. Després hi ha un altre fenomen, que és que artistes, professors o gent entesa consideren que l’acció ja està integrada en altres disciplines com la vídeo-dansa o la instal·lació interactiva i ja donen per fet que està dins d’altres procediments més complexes. Però no ho consideren com un procediment en si mateix. I així perviu el fantasma de la presa de pèl. Però aviam, no poden pensar que si hi ha una colla de gent que fa això tant de temps, que s’hi dediquen, enlloc d’agafar un camí més fàcil cap a l’èxit, és perquè és una proposta en què hi creuen i no estan prenent el pèl?

Per últim, ens agradaria que ens expliqués alguna de les seves accions.
Bé, explicaré l’acció i la reacció. Té totes les característiques que jo busco en el meu treball. No té material extra, és circular i és clara. Això ho vaig fer a Belles Arts, l’any 97, en una sala blanca amb un terra gris perfecte. Jo em vaig anar traient la roba i vaig anar deixant les peces ben posadetes en diagonal al terra de la sala. Jo m’imaginava com una composició suprematista d’aquesta diagonal perfecte sobre terra gris. Em vaig quedar despullat i llavors vaig començar a explicar les meves cicatrius i la seva causa. Abans d’agafar la roba vaig anar explicant la història de cada peça (d’on era, si era un regal, comprada, etc.) i després me la posava. Quan acabo l’acció torno a estar vestit tal com he començat. De manera que he fet un ús colorístic del material, la roba, però segueix sent roba que un cop acabada l’acció torna a tenir la seva utilitat. I en quan a la part conceptual, em despullo socio-econòmicament. Lo curiós és que dins del context d’una facultat de Belles Arts hi va haver gent que es va ofendre molt per haver-me despullat, i l’endemà hi havia pintades que posaven: -“Váyase señor Casellas, basta de espectáculos vergonzosos!”-

Relació, 1997, acció de Joan Caselles a la facultat de Belles Arts.
Relació, 1997, acció de Joan Caselles a la facultat de Belles Arts.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s