Quan la creació artística pròpia deixa de ser prioritat

Per Guillem Portell, Alba Vera i Irene Benedicto

¨L’estratègia de promoció cultural de la Generalitat ha canviat. El més important són els grans equipaments, en detriment d’iniciatives que fomenten els creadors autòctons. Els centres d’arts visuals han vist reduït la seva partida pressupostària fins a un 50%. Els membres dels centres manifesten el seu desacord i apunten a que la problemàtica no està justificada per la crisi econòmica¨.

Retallades és un eufemisme. La manca de diners no és el problema. És una qüestió de prioritats, i la promoció dels joves artistes no ho és per la Generalitat, en aquest moment. Si ho són, en canvi, les grans mostres i espectacles dels quals pot obtenir visibilitat internacional. En aquesta estratègia de joc, la xarxa d’arts visuals de Catalunya han sortit perdent. Un risc massa elevat per l’administració pública, potser.

El Centre d’Arts Visuals Can Felipa acull  l’exposició ‘Què podem?’ fins al 24 de maig. Sota aquest títol, exhibeix a partir d’accions dins la sala o mitjançant activitats amb altres col·lectius uns treball que fan referència directa a la situació que pateixen les pràctiques artístiques contemporànies. Aquesta mostra ha estat tot un triomf després d’un llarg temps d’incertesa. La regidoria del Districte de Sant Martí, cap a l’abril del 2013, va anunciar que volia reconvertir el centre en un espai d’oficines, per entitats i des de llavors les negociacions han estat intenses. Finalment, la convocatòria es va reobrir.

El centre Can Xalant va córrer una sort ben diferent. Va tancar les seves portes al 2012. Pep Dardanyà, director del centre fins al darrer moment, es lamenta ¨d’unes premisses d’actuació molt exigents que provoquen que el desenvolupament d’aquests espais foren gaire bé inviables¨. Feia sis anys que Can Xalant havia estat la seu inaugural de XarxaProd, on Dardanyà va ser un dels responsables de posar en marxa el projecte.

¨Per mi no és una qüestió de retallades, sinó de polítiques de reestructuració¨ declara Montserrat Moliner a títol personal. És la coordinadora executiva de la XarxaProd, però no oculta que no està satisfeta amb el repartiment del pressupost: ¨Hi ha diners, només cal mirar les dotacions als gran equipaments¨. Dues dades il·lustratives, el Liceu se’n porta 9.615,5 milers d’euros; el Centre d’Arts Santa Mònica ha rebut el major increment de pressupost: 876,5 mil euros, que suposa un 34,49% més respecte la partida 2013 i ascendeix a un total de 3.415,8 milers d’euros.  En canvi els centres de XarxaProd han vist reduït entre un 20 i un 50% les aportacions de diner públic.

En aquest moment, però, la Generalitat ja disposa de la seva pròpia versió de la xarxa de centres d’arts visuals. Cal diferenciar les dues xarxes de centres d’arts visuals que existeixen. D’una banda, XarxaProd neix com una iniciativa dels propis centre ja existents, amb la voluntat d’aglutinar les iniciatives per a la producció artística contemporània. Això va ser a l’octubre de 2006, abans de l’esclat de la crisis econòmica i sota el govern del Tripartit.

L’objectiu de l’associació és compartir recursos i guanyar visibilitat, sempre al servei de l’artista, segons recalca la coordinadora executiva de XarxaProd, Montserrat Moliner. Així s’entén que els espais renunciaven una organització jeràrquica, en favor de la igualtat entre els integrants, independentment del seu tamany i pressupost.  La unió de forces tenia avantatges com presentar un únic interlocutor davant dels organismes polítics.

Per al Pau Cata, director del CeRCCA Centre de Recerca i Creació Casamarlès , XarxaProd és la resposta ¨a la precarietat que pateixen els diferent centres de producció i manifestar així que el plantejament actual del departament de Cultura no funciona de cap manera. Cata assegura que actualment els centres passen per una greu situació i que les institucions públiques no paren atenció al moment actual pel que passa a la Xarxa.

Un dels objectius de la XarxaProd és “facilitar el transvasament de coneixement especialitzat i l’intercanvi de programes sota criteris de complementarietat¨. En canvi, en la creació de la xarxa pública s’han seguit directrius molt diferents, segons asseguren alguns professionals en el sector artístic.

Va ser al 2010 que la Generalitat enceta una iniciativa molt similar a l’existent: la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya. Amb aquest conjunt organitzat d’espais públics i privats es vol “equilibrar el teixit artístic en el conjunt de Catalunya”. El projecte es porta a terme de forma coordinada amb l’Administració local i els agents artístics del territori.

La Xarxa pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya, una organització, segons per el director de Can Xalant, té un naixement “forçat  i per decret¨. Finalment, l’antic espai  mataroní, ara anomenat Mataró Art Contemporani. un nou projecte propi de l’ajuntament, on l’interès rau en l’exhibició, producció i educació de les necessitats artístiques del propi ajuntament amb la idea de seguir amb les produccions que ja portava a terme el patronat de cultura de fa anys, amb la cosa que desviar diners de la subvenció que rebia el centre Can Xalant cap a aquest nou projecte, amb la conseqüent de que no hi ha un concurs públic per a jugar-se la direcció i gestió d’aquests nous centres ja que els nous encarregats d’aquestes tasques són els mateixos tècnics de cultura d’aquests ajuntaments.

Però la persecució d’aquestes missions es va veure interrompuda. Sota l’etiqueta de funcionalització, l’exdirector de Can Xalant, Dardanyà, es refereix al procés de simplificació econòmica pel que estan passant els centres. En aquesta nova tendència estan involucrats aspectes ideològics i interessos polítics.

Un dels eixos de la Xarxa oficial és la “priorització i la inversió en activitat per sobre de la destinada a estructura.” No obstant, els impagaments per part de la Generalitat a aquests centres constitueixen una llarga llista, segons assegura Moliner. Paguen tard, o no paguen, i això té repercussions directes en els sous dels treballadors, tot i que aparentment s’aconsegueixi mantenir una aparença de normalitat en el funcionament.

Tot i les incerteses encara per resoldre, sí que hi ha hagut alguns canvis.  La principal maniobra ha estat una reassignació de directius cap als centres on poden seguir desenvolupant la seva tasca professional. Aquest nous càrrecs són persones de confiança escollides a criteri del propi règim de govern, eludint per tant el concurs públic. Els centres d’arts visuals, malgrat tot, continuen desenvolupant les activitats, reajustant constantment la programació d’activitats al pressupost que reben (i que no reben).

Imagen
Alguns dels directius dels diferents centres que formen la XarxaProd feta al recinte de Can Xalant.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s